La lleidatesa (2)

Algú potser deu haver considerat que l’article anterior va ser massa dur amb el comportament d’una part dels lleidatans. Només vaig fer un intent de translació d’allò que va gosar dir el mestre Vicenç Pagès Jordà respecte de la manera de comportar-se d’alguns figuerencs. Aquest tipus de constatacions només es poden fer des de l’estima, des de la convicció que les actituds poden millorar, i des del coneixement d’una societat que hom no vol ni anestesiada ni muda.

Sempre hi haurà qui ho consideri una ofensa, perquè el batalló dels que se senten ràpidament ofesos sempre està curull de salvadors, i sempre hi ha algú que vol repartir carnets, sense que se li conegui cap legitimitat per a fer-ho. Però la meva intenció amb aquests articles, com amb moltes altres activitats en què participo, és enlairar la gent d’aquestes terres, la gent d’aquest país. I perquè voldria que la ironia continuï sent un tret distintiu dels ponentins i dels catalans. Malament rai el dia que no puguem riure de nosaltres mateixos o que no puguem dir-nos algunes coses, dignament i amb estima, a la cara.

He seguit tota la meva vida una intuïció, i és que no em fio dels que no riuen, dels que ho agafen tot pel costat que crema, dels que procuren afegir benzina al foc per poder fer després el paper de bombers, dels que proclamen massa alt i massa sovint un amor sense falla ni mesura per una gent i un territori, però dels que no es coneix activitat de cap tipus per ser forces de proposta i d’acció. A Lleida, i en el conjunt de Catalunya, hi ha professionals de fer córrer insinuacions o comentaris maliciosos sobre si caus bé o no a tercers, sobre per què fas quelcom, amb qui i com. No acostumen a anar de cara, i sempre es mouen en aigües pantanoses, deixant anar el verí, i provant d’emprar el que fas a la contra. M’entristeix, però no haurien de fer variar, no em faran variar, el rumb de les persones que tenim objectius, mètode, que assumim responsabilitats i que treballem, conjuntament amb altres, pel bé comú.

M’agraden i m’interessen molt més les persones i els grups que són generosos, que volen contribuir a bastir una societat millor, i els que s’arromanguen, a vegades amb ben pocs recursos, per construir la ciutat d’ideals que ens mereixem.Contra l’esgarip i les preses, continuïtat; contra el sentit comú paralitzant, seny; contra els greuges suposats i l’esquírria manifesta, mesura; i contra la tendència al drama i a l’avorriment, ironia. Tornem així als bàsics de Ferrater Mora, a aquelles formes de vida catalana, que hem construït com a poble i que ens defineixen com a comunitat diferenciada.Crec que, en els moments presents i enfront de les possibles dificultats futures, ens cal molta positivitat; necessitarem molta gent que tingui ganes de fer coses; ens caldrà una societat civil més dinàmica i organitzada; haurem d’inventar noves maneres de viure en societat civilitzada, que probablement seran diferents de les que hem conegut fins ara; ens caldrà més rigor i més constància en tot allò que ens proposem fer; necessitarem moltes més dosis de generositat i de solidaritat; i ens caldran vitamines per vigoritzar l’esperit i enfortir el sentit col·lectiu.

Hi ha una versió optimista i una de pessimista respecte de l’emergència d’aquests valors. L’optimista diu que si ho hem fet en altres moments de la nostra història col·lectiva, si hem superat ensulsiades quasi definitives en el passat, perquè no ho podem tornar a fer ara.La pessimista diu que probablement ens anem acostant al col·lapse d’un model de civilització que serà engolit per nous bàrbars que atacaran, si no ataquen ja des de dins, els fonaments de la civilització judeocristiana, a la qual pertanyem i que, imbuïts d’individualisme i d’hedonisme, no sabrem defensar.Potser tothom té una mica de raó, però mentre siguem aquí, hem de fer els possibles per ser optimistes, per ser positius, per treballar. Pel bé de Lleida i pel bé de Catalunya, pel bé del Comú. N’hi ha molts que ja fan feina, sumem-nos-hi!