Les formes de la vida catalana revisitades

Fa vuitanta anys, des del seu exili a Santiago de Xile, el professor Josep Ferrater Mora va publicar el llibre Les formes de la vida catalana. Volia ser una reflexió sobre la manera de ser i de comportar-se dels catalans del seu temps i alhora una reflexió sobre la cultura, la història i el destí de Catalunya, entesa com la unitat dels que compartim la llengua catalana.

Segons el professor, aquestes formes de la vida catalana podien reduir-se a quatre fonamentals maneres d’ésser: continuïtat, seny, mesura i ironia. De tota manera, la societat catalana ha canviat molt durant aquests vuitanta anys. Hem experimentat immigracions i emigracions, significatives quantitativa i qualitativament; vivim en un món molt més globalitzat; formem part de les estructures (econòmiques, socials, militars, culturals, etc.) del món occidental; hem estat partícips d’un intent de proclamar la independència del país; han canviat moltes estructures socials amb increment de les desigualtats, canvis en la preeminència dels sectors econòmics, punició del fracàs i avaria de l’ascensor social, etc. Un calidoscopi de noves realitats, d’èxits i d’aspiracions frustrades que fan que la nostra societat sigui força diferent de la de fa vuitanta anys. Per tant, la reflexió sobre la validesa dels postulats de l’eminent filòsof s’imposa.La continuïtat, per a Ferrater Mora, era una manera de respectar el passat com a tal i de voler que perduri. Bé, em sembla que és difícil respectar el passat si no es coneix. Per això, crec que cal incidir molt, i a tots els nivells, per donar a conèixer el nostre passat (tot, amb els seus alts i baixos) i així fer-lo respectar. Tinc la sensació que en aquest element de la continuïtat hem reculat, i que cal recuperar coneixement i estima sobre la nostra història i les nostres tradicions. L’obertura necessària cap a altres cultures i cap a altres maneres d’entendre el món i la vida no es pot fer a costa del desconeixement d’allò que ens ha treballat durant segles, i que ha acabat derivant en la nostra llengua i cultura, que hauríem de fer tot el possible perquè continuïn sent espais compartits.El seny, per la seva banda, va lligat amb la prudència, la serenitat i l’enteniment. Prudència per actuar en previsió d’allò que pot succeir. Serenitat per conèixer-se un mateix i tenir un punt de contenció. I enteniment per tenir domini continu de si mateix, amb l’aspiració cap a la claredat i la transparència.Un seny que no és, en cap cas, allò que se’n diu sentit comú. Perquè aquest anomenat sentit comú no permet enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari. La meva sensació és que el conjunt dels catalans tenim força seny a l’hora d’enfrontar la vida, tant la personal com la col·lectiva, i que sabem que el sentit comú només ens pot dur al rebaixament i a la vulgarització, a l’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit.Pel que fa a la mesura, els catalans hem seguit força la vella sentència grega “en res, massa”. Històricament hem estat i som gent mesurada, perquè som gent poc amant de l’exageració i de determinats romanticismes. Ens agrada trobar el punt mig de les coses, l’equilibri dinàmic entre realitat concreta i abstracta, entre utilitat i bellesa, entre matèria i forma. Volem el terreny acotat i que l’acció sigui eficaç, però potser hauríem de progressar en objectivitat i eficàcia, justament.I pel que fa a la ironia, cal començar per constatar que els catalans d’ara creiem en poques coses, però que ens són imprescindibles. Creiem fonamentalment en nosaltres mateixos, i poc en les dreceres i en els enfrontaments (fins que, a vegades, esclatem). Tenim les pròpies conviccions, però emprem la ironia com una giragonsa per fer menys mal o per rebre menys dolor. La ironia és una mena de saviesa que ens permet viure en societat, dient allò que volem dir, però sense voler ferir. Quan volem ferir caiem en el sarcasme, que és tota una altra cosa. Els catalans volem decidir per nosaltres mateixos, i per això no portem bé censures o limitacions al lliure exercici dels nostres drets i conviccions. No ens agraden ni la fatalitat ni la tragèdia, i per això utilitzem la ironia, perquè ajuda a desemmascarar les falsies i les aparences. La meva conclusió és que cal revisar parcialment aquestes quatre formes de la vida catalana, però que, en general, han passat bé (unes millors que altres) el pas del temps, des que el professor Ferrater Mora les va formular. Alegrem-nos-en.