Les formes de civilitat

El mot ‘civisme’ designa el respecte i la dedicació d’un ciutadà envers la comunitat, envers la comunitat on viu. Un respecte que es fa extensiu als seus consensos socials i a les normatives que els apliquen. Aquests consensos formen un conjunt de pautes de conducta que regulen la vida social i que faciliten el fet i l’aspiració a viure junts.

El civisme comporta respectar la cosa pública, la casa comuna, i alhora representa l’afirmació personal d’una consciència pública. En aquesta línia, l’estatus de ciutadania, que és la representació política del civisme, implica el reconeixement dels propis drets i deures davant la societat i respecte a tercers.Civisme és, doncs, el respecte d’allò que és de tots, el respecte dels espais on es manifesta la ciutadania. I alhora implica el respecte de la individualitat i de la privacitat, i la no-intromissió en aquests espais, sigui quin sigui el sistema que els pugui violentar.

Els ciutadans lliures han de respectar les virtuts cíviques i han de conèixer i respectar els drets i deures que els són inherents. Quelcom que només es pot assegurar amb educació, treball i comportament civilitzat.Per contra, l’incivisme és allò que es produeix quan algú trenca deliberadament, sigui de forma conscient o no, l’equilibri entre drets i deures. L’incivisme és cada cop més present en els nostres entorns, perquè s’és massa esclau de la immediatesa i de la gratuïtat, cosa que comporta un afebliment de les capacitats per fer front a les frustracions i als revessos de la vida.

La civilització, per la seva banda, representa la suma dels valors cívics d’una societat i el grau de progrés que experimenten. Per això, el concepte de civilització comporta la idea i la sensació de dinamisme. Una persona o una societat civilitzades estan sempre a la recerca de millors estàndards, perquè sempre hi ha marge per a avançar.Una altra cosa és la urbanitat, encara que tot sovint es confonguin els termes. Les bones maneres són hàbits de comportament que adoptem, o no, respecte dels altres en el context de les relacions privades. Urbanitat fa referència, doncs, al conjunt de comportaments que suavitzen i faciliten la vida en una societat civilitzada i que cal adaptar a cada context cultural.Simplistament, s’ha associat sovint urbanitat amb nyoneria i punició, fruit de males pràctiques de temps pretèrits. En la negació d’aquest passat formatiu, autàrquic i autoritari, hem passat a aplicar la llei del pèndol. Però en la societat actual, el conreu del respecte, de la cortesia i de l’amabilitat podria lubrificar unes relacions socials cada cop més tenses, on l’individualisme s’ha constituït en amo i senyor. En l’inestable equilibri entre el jo i el nosaltres, la urbanitat ens hauria d’ajudar a evitar el xoc.I encara hi ha un altre concepte, relacionat però diferent, que és el bé comú. Aquell tipus de bé que és beneficiós per a la totalitat o per a la majoria dels membres d’una comunitat determinada. I, també, aquells beneficis aconseguits per la ciutadania, sigui per l’acció col·lectiva o com a fruit de l’acció política.

L’adversari més ferotge del bé comú és la corrupció. Es parla molt de corrupció econòmica en el món polític, però hi ha molts tipus de corrupció que fan mal al principi del bé comú. Quan, per exemple, un funcionari públic fa amb desgana o de forma no acurada la seva feina, o quan un ciutadà s’aprofita per a fins no regulats dels drets que li han estat reconeguts, practicant l’evasió fiscal, o atemptant contra els béns públics, o al·legant estats ficticis de salut o de condicions de vida per a treure’n algun benefici, etc.

El bé comú es basa en el grau de confiança, honradesa, justícia, temprança i solidaritat que existeix entre els membres d’una determinada comunitat. Qualsevol acció o omissió que atempti contra aquests principis ataca el bé comú, cosa que implica que ataca l’harmonia social i la mateixa consideració de ciutadania.A la societat catalana actual hi ha una tendència a reclamar, de forma vehement, tots els drets, però no som tan curosos ni combatius a l’hora d’exercir els nostres deures. Això implica que el teixit social està desequilibrat, i que el concepte de bé comú no està gaire a l’ordre del dia. Respecte d’aquesta manera de ser i d’actuar, els catalans tenim marges de millora.