Conceptes revolucionaris

El far i senyal de la Revolució Francesa fou la tríada “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, que hom troba als frontons de totes les institucions de la República Francesa. Però si traslladem el trípode revolucionari a Catalunya, ens trobem que, històricament, hem gaudit massa poc dels beneficis de la llibertat i, per contra, la llibertat només s’aprèn a estimar-la exercint-la. Si no es pot emprar o no s’empra, hom pot caure en la nostàlgia i la desesperació o bé pot derivar cap a la lluita per aconseguir-la.

Quan hom passa llargues temporades sense exercir-la, els mecanismes que fan rutllar la llibertat es rovellen. Perquè tots els sistemes autoritaris tenen com a base del seu funcionament la instauració de la por i el tallar l’anhel d’un bé superior, com ara la llibertat. Però sense homes i dones lliures, sense persones que anhelin, respectin i exerceixin la llibertat, no hi ha societat democràtica. Una societat democràtica que no es pot basar, només, en un sistema electoral multipartidista, sinó que necessita aire, contrast d’idees i normes de civilitat acordades li cal admetre la dissidència i garantir el respecte de les minories.

Per la seva banda, la igualtat s’ha d’entendre en el sentit que la llei és la mateixa per a tothom, que no hi ha diferències de drets i deures entre ciutadans lliures. Però també cal tenir clar que la igualtat no s’aparella amb l’igualitarisme. Un igualitarisme, potser massa arrelat a casa nostra, que suposa negació de la complexitat i fins i tot de les contradiccions. Una deriva que pot portar que siguin menystinguts conceptes com esforç, treball, progrés, mèrit o capacitat.I per tancar el triumvirat, la fraternitat. Una fraternitat que ha de passar de ser bipolar a la idea de viure junts en una societat multipolar. Ens cal conformar una societat equilibrada, una societat de respectes mutus i d’oportunitats. Una societat que tingui com a socle el conèixer, estimar i compartir una llengua i una història comunes, que ens permetin bastir a partir d’elles noves complicitats.De tota manera, si no volem un igualitarisme que ens tiri cap a la mediocritat i l’absència de la recerca de l’excel·lència, caldrà que ens esforcem per tirar endavant un progrés en la igualtat. I per a això ens caldrà esforç i treball.

L’esforç implica actuar sobre les cordes autèntiques del nostre temperament per endegar nous projectes. I això vol temps, amor i confiança.Al costat de l’esforç i del treball ens caldran dosis de generositat. Generositat que implica empatia amb l’altre, respecte per la seva feina, ajuda en cas de necessitat, solidaritat, amabilitat, obertura, i donació cap als altres. Tinc la sensació que els catalans som poc generosos, tot i que se’m pot objectar que hi ha un important teixit de solidaritat voluntària, i és cert, i cal agrair-los infinitament la seva tasca. Però també em sembla provat que en les relacions interpersonals i a l’interior de molts col·lectius allò que aflora més espontàniament és l’enveja. Una enveja polièdrica que com una hidra de set caps tendeix a ocupar els espais. L’enveja és, a la meva manera de veure, el més gran pecat dels catalans. I no s’apaivaga, ans ben al contrari.Per lluitar contra aquesta plaga ens caldrà coratge. El coratge que ens permet desterrar les pors i les paràlisis, i afrontar situacions complexes amb energia i determinació. Si no tenim coratge, serem presa fàcil per als depredadors de sentiments, d’afectes i de passions. I per fer-hi front ens caldrà autoestima, ganes de tirar endavant, referents creïbles i assumits, objectius clars i generositat.

I també haurem de tenir present i exercitar la noció de simplicitat. Simplicitat entesa com a virtut cívica enfront dels artificis innecessaris, de les giragonses supèrflues i les ganes d’impressionar. Perquè no es poden abordar qüestions complexes amb solucions simples. Els qui les proclamen són mags sense medalla.Ens caldrà arromangar-nos per abordar els temes complexos i les situacions difícils, i fer-ho amb una mirada llarga, a mig camí de l’infinit.