Ampliació i/o aprofundiment?

El debat sobre el projecte europeu ha tingut sempre una constant: l’enfrontament entre els partidaris de l’ampliació i els que ho són de l’aprofundiment de les estructures i de les polítiques comunitàries.Ha estat permanent la voluntat de contraposar l’acollida al major nombre possible d’estats del continent contra el fet de transferir o de compartir un major nombre de competències, tot respectant el principi de subsidiarietat. Un principi que, malauradament, s’aplica habitualment massa poc a l’interior de molts estats membres.Històricament, el Regne Unit era partidari de les ampliacions (probablement com a mecanisme de dilució de l’ideal europeu centralitzat), mentre que França abanderava, si més no nominalment, les tesis de l’aprofundiment. Potser la realitat actual, i encara més els possibles escenaris de futur, exigiran un augment de la diferenciació, des d’una unitat de mínims. De fet, la diferenciació ha estat històricament un fenomen consubstancial a la mateixa construcció europea. Això ha permès que els més predisposats per la construcció d’una Unió Europea (UE) forta anessin obrint camí cap a quotes de major integració, mentre que ha permès als més reticents a evolucionar en aquest sentit, jugar les opcions de mantenir-s’hi al marge, sense deixar, però, de formar part del club. L’escenari es complica encara una mica més, quan hom observa que els estats de l’Europa central i oriental viuen en el temor que aquests diferents nivells d’integració acabin convertint-los en estats de segona divisió en el conjunt de la UE.No deixa de ser cert, però, que aquests tres tipus diferents d’actitud respecte de la construcció europea s’han anat difuminant amb el pas del temps.Perquè la història demostra que tant l’ampliació com l’aprofundiment són, o poden ser, en realitat eixos d’integració, que no tenen per què oposar-se, sinó que poden arribar a entrecreuar-se de manera fecunda, donant bons fruits.Posem alguns exemples al respecte perquè s’entengui millor. El diputat francès Jean-Louis Bourlanges, un europeista convençut, afirmava en un recent informe sobre les ampliacions presentat a l’Assemblea Nacional que “remunten a Maastricht aquests cercles virtuosos que combinen ampliació territorial, enriquiment polític i aprofundiment institucional”, en un totum revolutum de suma positiva.D’altra banda, les adhesions de Grècia (1981) i d’Espanya i Portugal (1986) van ser aprofitades per crear les condicions d’una gran expansió de les polítiques europees de cohesió, sota l’impuls del llavors president de la Comissió Europea, Jacques Delors, amb la finalitat d’estimular mitjançant un pressupost europeu augmentat el desenvolupament de les regions econòmicament menys afavorides, moltes d’elles situades en els tres estats que hem esmentat.Anys més tard, un altre fet cabdal, la caiguda del Mur de Berlín el 1989, va propiciar per motius polítics i geoestratègics les ampliacions cap a l’Est d’Europa, cosa que al seu torn va permetre encarrilar el projecte de moneda única, que havia de ser el complement necessari de l’existència d’un mercat únic.Avui en dia, la perspectiva d’una adhesió d’Ucraïna, per motius de defensa i de contenció de l’imperialisme rus tot assegurant les fronteres exteriors de la UE, haurà d’anar necessàriament acompanyada d’una reactivació (podríem dir simplement d’una activació) de polítiques de defensa europea, en un context d’amenaces creixents a la seguretat a nivell global. Europa haurà de decidir si vol una política autònoma de defensa o bé continuar depenent del paraigua defensiu que proporcionen fins ara els Estats Units en el marc de l’OTAN, un paraigua que cada cop té menys garanties de desplegament global i de possibilitats d’intervenció.Amb aquests tres exemples hem pogut constatar que les ampliacions poden ser oportunitats també per augmentar l’aprofundiment de polítiques ja embastades. Les polítiques de desenvolupament regional i de cohesió territorial, la moneda única i la formulació d’una política autònoma de defensa són exemples d’aprofundiment de les estructures de la Unió, possibles gràcies a les ampliacions, gràcies a l’aportació de sàvies noves. La dicotomia, per tant, és artificial: ampliació i aprofundiment.