Polítiques comunitàries

És una opinió bastant estesa en cercles comunitaris, i més enllà, que serà difícil avançar cap a noves ampliacions de la Unió Europea, si no es reforma en profunditat la casa comuna. Però aquest consens, més o menys tàcit, s’esberla quan cal tractar la naturalesa dels canvis requerits o quan es debat sobre quins són els mètodes adequats per assolir-los. Per això m’ha semblat adequat fer l’exercici de veure en quins àmbits i com podria avançar aquest aprofundiment de les estructures i polítiques comunitàries.

Hauríem de fixar-nos primer en algunes regles bàsiques que cal respectar. Els intents reiterats de demolició de l’estat de dret a Hongria i a Polònia (i, també, a Espanya, encara que les institucions comunitàries hagin girat molt el cap, i tot per acabar jugant el paper de mitjanceres en la vergonyosa crisi de la renovació del Consell General del Poder Judicial, a més sense èxit) han demostrat que és més fàcil exigir el respecte dels valors europeus quan s’està en la fase prèvia a la integració que quan s’està ja dintre de la Unió.L’article 7 del Tractat de Lisboa que preveu la possibilitat de retirada del vot és insuficient i ineficaç quan l’estat infractor té el suport d’altres estats membres que poden trobar-se en una situació similar, perquè requereix la unanimitat per a la seva aplicació. 

D’altra banda, la possible retenció de fons europeus, que ara com ara només va lligada al risc de corrupció en l’execució d’alguns programes comunitaris, no deixa de ser un mecanisme parcial i indirecte de sanció.Atès que augmenta el pes dels populismes i de règims il·liberals, al si de la mateixa Unió, caldrà implantar, abans de dur a terme qualsevol ampliació, uns mecanismes més sòlids de defensa dels valors comunament acceptats, i l’establiment de controls més efectius en la lluita contra la corrupció.Caldrà, per exemple, redefinir el nombre de diputats al Parlament Europeu, calibrant-ho en funció del nombre d’estats membres. En la mateixa línia, caldrà disminuir el nombre de comissaris, que ja és excessiu avui en dia. Caldrà també redissenyar els nivells de responsabilitat i jerarquia d’aquests comissaris. 

Pel que fa a la presa de decisions en matèria de política exterior i de defensa, caldrà eliminar, o limitar si més no, la possibilitat de veto. I també caldrà fer-ho pel que fa a les qüestions pressupostàries, i en matèries en l’àmbit de la justícia i interior.Convindrà també revisar el conjunt de les polítiques de cohesió i la política agrària comuna, que avui absorbeixen la major part del pressupost comunitari i que seran essencials per a la convergència de nous estats membres, sent com són, a més, matèries sensibles. 

L’entrada d’Ucraïna, per exemple, un país gran, devastat, empobrit i molt agrari, significarà una alteració majúscula en el repartiment entre contribuents i receptors. Caldrà, doncs, redefinir les polítiques de cohesió i la PAC en funció d’aquests nous factors, perquè van ser dissenyades per a situacions que ja no existiran.Caldrà refermar una major coordinació en matèria de defensa, que haurà d’anar acompanyada, inevitablement, de més esforços i recursos.Pensant en probables futures ampliacions, cal constatar que la Unió no podrà fer front, amb un pressupost una mica superior a l’1% del PIB dels estats membres, a les necessitats d’estats que estan, en tots els casos, molt per sota de la renda mitjana comunitària. I perquè, sigui com sigui, caldria dotar ja ara amb més recursos les polítiques que hem esmentat.

No crec que es pugui pensar raonablement en una mena de pacte de refundació i d’aprofundiment de la Unió Europea, sinó que sembla més raonable pensar que les reformes esmentades s’hauran de fer a poc a poc, explorant solucions imaginatives, com ara les clàusules passarel·la, les cooperacions reforçades o les abstencions constructives. Potser haurem d’avançar cap a una integració europea per cercles, que respongui a les aspiracions i possibilitats de cada estat membre i de cada candidat, sense sacrificar, però, valors ni consensos bàsics. I també serà imprescindible una tasca de comunicació i informació a les opinions públiques dels estats membres i dels aspirants.Més ampliació sense un major aprofundiment no sembla funcionalment prudent ni políticament possible. L’aprofundiment s’imposa, no només per les possibles ampliacions, sinó per a millorar el funcionament de la Unió en la seva configuració actual. Es gira feina.