Efectes de la diversitat

Cada ampliació ha comportat un augment de la diversitat a l’interior de la Unió Europea, la qual cosa ha exigit una adaptació institucional, política i cultural, tant dels estats que ja n’eren membres com dels que van passar de la condició de candidats a la d’integrants d’aquest club exclusiu que és la Unió.Aquesta diversitat és un reflex de la mateixa diversitat del continent, on conviuen estats de mida, riquesa, història, valors i ambicions diferents. Per no parlar del poc respecte que es té respecte de les minories nacionals a l’interior d’aquests estats, com seria en bona part el cas d’Espanya.De tota manera, aquesta diversitat de base cal que sigui digerida, valorada i, en alguns casos, reduïda, per fer front al famós “cabal comunitari”, que inclou, pel cap baix, unes vint mil lleis i normes europees. I atès que les cultures i tradicions jurídiques i les capacitats administratives són diferents en cada estat, tot aquest gavadal legislatiu acostuma a costar de pair. Perquè, i a casa nostra en tenim casos pràctics a dojo, una cosa és adoptar les lleis comunitàries sobre el paper (que tot ho aguanta) i una altra cosa és posar-les en pràctica.Les ampliacions, a més, s’han fet quasi sempre (excepte la del Regne Unit i Dinamarca el 1973, i Àustria, Suècia i Finlàndia el 1995) cap a estats candidats més pobres que els qui ja formaven part del club. I, en un nombre significatiu de casos, el seu règim democràtic, la mateixa condició d’estat, i les seves estructures econòmiques, jurídiques i administratives no estan tan desenvolupades com les dels estats que ja n’eren membres.I tot i que els estats candidats comparteixen una mateixa aspiració per entrar, les seves visions, interessos i prioritats poden no convergir ni entre si ni amb els dels actuals estats membres. Tindríem com a exemple d’això les relacions Kosovo-Sèrbia, en el primer cas, i Kosovo-Espanya en el segon supòsit.Això és en si mateix un problema? Doncs depèn de la percepció que cadascú tingui del concepte de diversitat i depèn, també, de la capacitat dels diferents actors per a arrenglerar-se entre si.La diversitat pot ser fecunda i far d’esperança en matèria d’augment de la riquesa econòmica, per exemple. L’adhesió ha comportat a Polònia triplicar el valor de la seva economia en els darrers trenta anys, amb una de les taxes de creixement econòmic més altes del món. El país fou sacsejat i va donar un tomb gràcies a la seva pertinença a la Unió. Entre el 2010 i el 2016, va rebre cada any un 2,7% del producte interior brut en forma de transferències comunitàries i va enviar un 4,7% en forma de beneficis a inversors occidentals.Però la diversitat pot acabar diluint el projecte de la integració europea? Doncs, com en tantes altres coses, tot depèn de la magnitud i del tipus de diversitat importada al si de la Unió mitjançant l’ampliació. No hem d’oblidar, d’altra banda, que la diversitat, el pluralisme, és un prerequisit bàsic de qualsevol règim democràtic, i que aquesta diversitat ensenya els conceptes d’adaptació, negociació i acord. El pluralisme, l’acceptació de la diversitat (en tots els seus graus i arreu), és font de competència, superació i innovació. En aquest sentit, caldria que la Unió respectés molt més el concepte de subsidiarietat.La voluntat, establerta al Tractat de la Unió, “de crear una unió cada cop més estreta” no significa, i no pot significar mai, la creació d’una mena de maquinària orwel·liana, que seria alhora totalitària i ineficaç. Una homogeneïtzació excessiva aniria contra els tractats, generaria conflictes i tindria efectes perjudicials per al procés d’integració europea.Ara bé, cal tenir també present que la política a la Unió Europea consisteix a negociar fins a trobar un consens. El problema és que, sovint, el consens acostuma a consistir en solucions polítiques poc ambicioses. Els compromisos de mínim comú denominador no acostumen a resoldre cap dels reptes transcendentals als quals s’enfronta Europa.Tinguem present que l’aprofundiment en les polítiques de la Unió Europea no es veu amenaçat per les ampliacions ni per la diversitat, sinó pel replegament dels estats sobre si mateixos i per l’auge de polítics populistes, que busquen sempre un boc expiatori. El futur de la Unió no depèn de trobar bocs expiatoris ni excuses, depèn de la voluntat de cadascun de nosaltres de tirar el projecte europeu endavant i més amunt.