Un canvi de rasant

He dedicat la primera part d’aquest viatge sobre el present i el futur d’Europa a analitzar quina és la realitat i quines són les expectatives de la Unió Europea, l’estructura política, econòmica i comercial més important del continent, i de la qual formem part.

En conjunt, i setmana darrere setmana, he publicat quinze articles sobre les ampliacions dels contorns territorials de la Unió que estan sobre la taula; he intentat fixar un posicionament sobre si cal continuar ampliant la Unió o si cal aprofundir en el control democràtic de les estructures existents (Consell, Comissió i Parlament), apostant perquè cal fer les dues coses alhora (ampliar i aprofundir); i també he evidenciat que ja ara la Unió Europea va creixent a diferents velocitats i que no tots els estats estan involucrats en els mateixos processos ni tenen els mateixos objectius. Això ens ha dut a parlar sobre la capacitat d’entesa entre els conceptes d’unió i diversitat. Abundant en aquest darrer tema, he presentat diversos exemples d’excepcions ja existents en el camí de la unitat, i he esmentat també nous formats de cooperació que responen de manera més directa a les aspiracions dels diferents estats membres. Ara bé, encara que hi hagi nous formats i que hi hagi excepcions en el camí cap a la unitat, l’Europa comunitària continua necessitant disposar d’una base comuna i d’una força motora que li doni força i inspiració. Només des d’aquesta base es podrà avançar en l’aprofundiment de les polítiques comunitàries i es podrà salvaguardar el principi d’unitat, encara que sigui de mínims. També cal que siguem conscients que les possibles ampliacions continuaran tenint molt a veure amb la geoestratègia, és a dir, amb el paper que la Unió vulgui jugar al món. De fet, totes les ampliacions (inclosa la que va permetre l’entrada d’Espanya i Portugal el 1986) tenen molt a veure amb l’estratègia i en el reconeixement dels diferents estats que volen seguir els passos d’un club basat en els valors democràtics, la presència en els escenaris geoestratègics mundials, el lliure intercanvi, el progrés econòmic i social, el salt tecnològic, la defensa occidental i el manteniment de la pau (o, si més no, de l’absència de violència armada). És sota aquests paràmetres que vaig analitzar en tres articles la situació de les demandes d’entrada de diferents estats, que podríem dividir en el bloc de capçalera (Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia), el gran grup (Sèrbia, Montenegro, Bòsnia-Hercegovina, Albània, Kosovo, i Macedònia del Nord), i per últim la situació de Turquia, el primer a presentar la demanda i el darrer en aquesta fase de negociacions. Doncs bé, en futurs articles allò que vull analitzar és precisament si Europa, si la Unió Europea, continua sent un club basat en els valors democràtics o estem situats en un pendent de decadència d’aquests valors. Vull analitzar, en aquesta línia, si continua ben viu el sentit i el sentiment democràtic entre els pobles europeus, o si les ferides del temps i els conflictes interns estan dificultant la continuïtat de l’arrelament d’aquests valors en les nostres societats. En un segon bloc d’articles intentaré esbrinar quina és la nostra presència als escenaris geoestratègics mundials, partint de la feblesa militar de l’Europa unida, i de les ombres d’Europa en matèria de defensa, quan, d’altra banda, estem confrontats a un món en violència permanent. El tercer bloc d’articles anirà destinat a la reflexió sobre quines amenaces planen sobre el lliure intercanvi, quan no està gens assegurat el creixement econòmic permanent d’Europa; quan existeix un poder financer global cada cop més potent, i cada cop menys europeu; i quan hi ha una lluita geoestratègica entre desenvolupament i subdesenvolupament. I tot això (quart bloc) quan hi ha una pugna global pel domini tecnològic i per la revolució del talent; quan hi ha una lluita pel control de les dades; i sabem de l’existència d’un gran germà tecnològic, que estem lluny de saber i de poder controlar. El cinquè, i darrer bloc d’articles, es referirà a les noves potències en presència, és a dir, als països ja emergits i als emergents (la Xina, l’Índia i els actuals països no alineats); sobre la realitat o no de l’ocàs de la nostra civilització; i sobre la descapitalització moral des de dins per la modernitat woke. I en el rerefons la gran qüestió: ¿són més eficaços per al progrés econòmic i social els règims de democràcia participativa o els règims autoritaris?, ¿estem disposats a canviar llibertat per seguretat, en els diferents camps de l’activitat humana? A aquestes preguntes i qüestions apassionants, espero que la sèrie d’articles que començo avui donin una adequada resposta.