Una civilització instal·lada en el dubte

Hem analitzat en articles anteriors la situació de declivi dels valors en això que hem vingut a denominar l’Occident, i en particular ens hem referit a la situació a Europa. Ara, es tracta d’analitzar en quin món vivim i quines conseqüències se n’han d’extreure.

Les democràcies occidentals en general, i les europees i nord-americanes en particular, pateixen una sèrie de crisis interiors, que podríem agrupar en els següents camps: l’emergència d’un individualisme radical lligat a un creixement ràpid i constant de la polarització al si de les nostres societats; la constatació de la paràlisi de les institucions degut a la seva incapacitat per a adoptar compromisos; l’exacerbació de les desigualtats i la fragmentació de les comunitats (tant sigui a nivell local, com nacional, estatal, o continental); una mena de guerra civil freda al voltant de diferències racials i socials, per qüestions de gènere o de preceptes legals referents a la interrupció de l’embaràs; i la dissolució dels conceptes referits a la identitat i al concepte de l’interès general.Aquesta descripció sobre l’estat de les nostres societats no és meva, sinó que la comparteixo d’un llibre del professor Nicolas Baverez (Démocraties contre Empires autoritaires, Éditions de l’Observatoire, 2023), un text que m’ha semblat d’una precisió i clarividència excel·lents.

Perquè, certament, estem en un moment en què, com escrivia Charles Péguy, la guerra contra la demagògia és la més dura de totes les guerres. Imbuïts pel nihilisme i el relativisme campants, sembla que es negui l’existència de crisis i que es vulguin amagar els grans valors que han estat el far de la nostra civilització. Però ho sento, no és amb demagògia i cinisme com avançarem, sinó denunciant que just això ens ha dut a una crisi de civilització, que podem apreciar si som conscients que estem confrontats a una crisi del sistema de llibertats; a una crisi de les identitats sòlides i compartides; a una crisi del sistema de valors, que eren els maons de la paret que volíem aixecar; a una crisi de la idea d’igualtat, basada en la creació i manteniment d’un sistema de protecció social just i suficientment precís, global i desenvolupat; i a una crisi de fraternitat, que fa que es vulgui instal·lar la por i el rebuig a la diferència.I quan això passa, quan s’ajunten en un espai i en un temps totes aquestes crisis, els pobles poden tenir la temptació o la decisió de desempallegar-se de les democràcies representatives. Poden cedir a la temptació de confiar en homes o dones fortes, basculant d’aquesta manera cap a un despotisme. Un despotisme que s’està disposat a acceptar per un desig d’igualtat o de seguretat.

Aquestes crisis i aquest anhel per l’home o la dona forta venen de lluny. El filòsof jueu alemany Edmund Husserl concloïa una conferència que va donar a Viena l’any 1935 amb les següents i premonitòries paraules: “La crisi de l’existència europea només té dues sortides: o la decadència d’Europa devenint estrangera al seu propi sentit vital i racional, caient en l’hostilitat a l’esperit i en la barbàrie; o avançar cap a un renaixement d’Europa a partir de l’esperit de la filosofia gràcies a un heroisme de la raó. El perill més gran per a Europa és el cansament, la fatiga”.

¿Torna a estar fatigada Europa? ¿Estem fatigats els europeus? ¿Tornem a creure que la solució la trobarem en imperis autoritaris? La demagògia de tants propagandistes que presenten solucions fàcils a temes complexos acabarà imposant-se? ¿Es continuaran barrejant informació i opinió? ¿Els sentiments o les percepcions dominaran a les dades? Sabem que la crida de Husserl als anys 30 del segle passat no va ser escoltada i Europa va optar per perdre el seu sentit vital, va perdre el primat de la raó, fou hostil a l’esperit il·lustrat que l’havia bastit, i va caure en la barbàrie.Es va triar l’ús d’una violència sistèmica i global, i crec, com Aleksandr Soljenitsin (que va experimentar l’infern del gulag posat en pràctica pel comunisme bolxevic), que qualsevol persona que tria la violència com a mitjà ha de triar inexorablement la mentida com a regla. ¿Serveix aquesta sentència al revés? És a dir, ¿qui tria la mentida com a regla acaba triant la violència com a mitjà? Valorem-ho a fons donada la situació actual de les democràcies representatives.

Tornen cants de sirena que voldrien creure, a la sartriana manera, que la fi justifica els mitjans, i que dosis de violència poden ser necessàries per a arribar a assolir el sentit de la Història. Sempre he sigut més camusià, i considero que la fi no justifica els mitjans, i que sacrificar la llibertat per assolir una suposada culminació històrica de la Humanitat només pot portar al desastre. Siguem conscients de tot allò que hi ha en joc.