Un món en canvi
Dinamitzador Cultural
Vivim, malauradament, en un món en conflictivitat permanent, ja sigui vehiculada per guerres, actes de terrorisme o de violència contra les persones, per mor de les seves idees o per un altre tipus de causa.
Reconeguem-ho, el nostre món és un món violent, i d’això en tenen bona part de responsabilitat els dirigents de l’anomenat primer món, perquè acostumen a tenir un posicionament de superioritat moral i de domini, que hom pot constatar fins i tot en els mitjans de comunicació i, no diguem, fins ara, a la indústria del cinema, de les sèries o de la televisió, en què la violència en les seves múltiples formes ha passat a ser quelcom quotidià. Un model vinculat a noves formes de capitalisme que són un evident motiu d’enfrontament amb altres països que no accepten assumir els nostres paràmetres, els paràmetres occidentals.Ara bé, tampoc no cal flagel·lar-se més del compte (una tendència creixent a les nostres societats), perquè també cal constatar que molts dels que avui resisteixen als paràmetres occidentals, voldrien imposar els seus si tinguessin possibilitat de fer-ho. I, per tant, que cadascú faci examen de consciència i sàpiga del mal que coixeja. No hi ha un plus de maldat a Occident ni un plus de bondat arreu. No siguem incauts tampoc.L’ús de la violència el podríem exemplificar, per exemple, constatant les dades de la carrera armamentística. Del 1949 al 2021, d’acord amb les dades de l’Stockholm International Peace Research Institute, els Estats Units han multiplicat per cinquanta-sis la seva despesa militar. Un fet similar podem observar a França, on l’esforç militar s’ha multiplicat per quaranta-set en aquest interval de set decennis. A la resta d’Estats les dades són similars. La Gran Bretanya l’ha multiplicat per vint-i-sis; i Alemanya per quaranta (des del 1953 i sumant les dues Alemanyes de l’època).Podríem pensar, il·lusament, que aquesta carrera és pròpia dels països occidentals, però res més lluny de la realitat. La República Popular de la Xina l’ha multiplicat per vint-i-sis (però només des del 1983), i la Rússia post comunista vuit vegades, des del 1991. Tota una demostració que el món no ha abandonat el concurs de la guerra. De fet, hi ha molts Estats o organitzacions militars que dediquen molts més recursos a l’esforç de guerra que al benestar de la població que tenen sotmesa. La majoria de països africans gasten més en armes que en menjar.I tot per acabar havent d’aprendre que aquest segle demostrarà que el món és culturalment, socialment, econòmicament i políticament multipolar (i cada cop més), i que els occidentals ja no tenim la darrera paraula, encara que cerquem imposar els nostres criteris. Encara que hi hagi proclames i emmirallaments que ens vulguin incitar a pensar el contrari.La realitat és tossuda i ja no és possible construir el món d’acord amb els criteris de només una part, per poderosa que sigui avui. Tots els actors presents, sigui quina sigui la seva posició i posicionament, volen participar en la construcció d’aquest món multipolar.Perquè una altra cosa que cal saber, malgrat que possiblement no ens agradi, és que el creixement econòmic permanent no és possible. Existeixen els cicles, i a vegades es puja i a vegades es baixa. I quan es baixa, els que més pateixen acostumen a ser els que menys tenen.És una regla incontrovertible: quan l’economia creix, disminueix la pobresa; quan pateix una contracció, la pobresa augmenta dràsticament, demostrant-se així que les decisions polítiques per a intentar arreglar els problemes econòmics, quan es basen en adoptar mesures dràstiques, acaben traslladant les rendes dels que menys tenen als que més posseeixen.El creixement econòmic té a veure amb l’acumulació de capital, però no de qualsevol manera, només aquella que s’adreça a les inversions productives que són les que impulsen l’augment de la producció de béns i serveis, la qual cosa aquí i ara es connecta amb el desenvolupament tecnològic i el coneixement, és a dir, amb el capital humà, clau de la competitivitat.I en això rau el problema del capitalisme especulatiu, perquè si no hi ha creixement econòmic, no podrà impulsar la generació de riquesa, i farà fallida. Un esquema fràgil, sobretot a Occident, perquè l’economia se sustenta en una acumulació de capital financer que no guarda cap relació amb el capital productiu real. Un esquema basat en la confiança que, en perdre’s, porta a les crisis, amb major o menor profunditat. Crisis que comencen amb fallides bancàries o d’altres sistemes financers i que acaben arrossegant altres mals.