SEGRE

El futur de l’estat del benestar a Europa

Dinamitzador Cultural

Creat:

Actualitzat:

L’Estat del benestar té enormes reptes de futur en una Europa molt envellida i sense suficients palanques econòmiques per a competir de manera global. Cada Estat membre de la Unió Europea manté, a més, i alguns cops de manera aferrissada, el seu propi interès. N’hi ha que tenen recursos econòmics suficients, i altres que viuen del deute que han de costejar mancomunadament la resta. Una Europa, com ja hem indicat en altres articles, que va a dues velocitats, com ja tractaven de posar en marxa el 2003 el president francès Jacques Chirac i el canceller alemany, Gerard Schröder, reconvertit ara en comissionista rus.Les dues velocitats de la construcció i de la marxa d’Europa s’han instal·lat com una realitat ara i aquí. I les dues velocitats tenen causes ben concretes: uns gasten el que no produeixen i altres sostenen els que necessiten endeutar-se. Quelcom que s’acabarà bruscament.El 2050 hi haurà a Europa uns 700 milions d’habitants, dels quals, el 30% aproximadament, tindran més de seixanta-cinc anys, i un 45% estarà entre els vint i els seixanta-cinc anys. És a dir, 315 milions de persones en edat de treballar (de vint a seixanta-cinc anys) hauran de mantenir econòmicament 210 milions dels seus conciutadans. Cosa que significa que, en teoria, 1,5 persones hauran de mantenir els qui estaran, també en teoria, jubilats i que cobraran una pensió. Un sistema que, tot fa preveure, serà impossible de sostenir amb unes prestacions socials com les actuals.La demografia serà la pedra de toc de la generositat entre generacions. El 2050, els europeus més grans de vuitanta anys seran uns setanta-cinc milions de persones, i això portarà al límit aquesta generositat intergeneracional. Tot plegat ens pot dur a un trist futur si no es canvien els paràmetres de valors de l’actual Europa.Pel que fa als sistemes educatius, la demografia també imposarà les seves demandes. El 2050, hi haurà uns cent trenta milions d’europeus menors de dinou anys, que caldrà afegir als dos-cents deu milions de persones que seran susceptibles de rebre una pensió. És a dir, hi haurà, segons les previsions més recents, tres-cents quaranta milions de persones vivint dels impostos dels tres-cents quinze milions, se suposa, que treballaran. Ergo, menys d’un contribuent per persona necessitada de subvencions públiques.I a aquest pilar del sistema educatiu, encara hi cal afegir uns altres dos ítems que formen part del concepte “estat del benestar”: els serveis de salut i els relacionats amb l’atur i la recerca d’ocupació. Els serveis de salut, que són el gran centre de despesa de qualsevol pressupost públic, sumen, de mitjana, més del 60% del pressupost europeu anual. I, per la seva banda, els serveis relacionats amb els subsidis d’atur representen una càrrega pressupostària gran en Estats com Espanya o Grècia, que presenten taxes d’atur del 13% i l’11,6% respectivament, segons dades de desembre de 2022. I encara pitjors si ens referim a l’atur juvenil.¿Com es pot solucionar aquest panorama econòmic i social? ¿Només amb deute públic? ¿Què cal fer perquè l’economia europea creixi de manera contínua i sòlida? ¿Seran els immigrants els que resoldran els problemes de creixement econòmic d’una Europa envellida? ¿Les desigualtats socials augmentaran encara més? Moltes preguntes sense respostes, però mirem d’avançar algunes previsions.El deute públic de la Unió Europea el desembre del 2022 representava el 85% del PIB (Producte Interior Brut) i un 93% el de l’Eurozona, però amb Estats per sobre d’aquesta mitjana: França (113%), Itàlia (147%), Grècia (180%), Espanya (115%), Portugal (120%) i Bèlgica (106%). Aquests serien els pitjors alumnes de la classe en termes de volum del deute públic. Certament aquestes xifres només es poden mantenir sota la cobertura del Banc Central Europeu, però no de forma indefinida.Primer, perquè les condicions fixades per a formar part de l’Eurozona requereixen un màxim de deute del 60% en relació al PIB, un màxim del 3% de dèficit públic anual dels comptes públics, i un 2% d’inflació. Segon, perquè aquesta situació va en contra del propi sosteniment de la moneda única (l’euro).Aquesta situació dels comptes públics de molts Estats europeus, i de l’Eurozona en el seu conjunt, només es pot salvar amb creixements econòmics molt més robustos que els actuals i, com s’intenta ara a França, amb un augment consistent de la via impositiva, cosa que comportarà el deteriorament del manteniment de l’estat del benestar i durà, altre cop, a la diferenciació entre una Europa rica i una pobra. Potser hi hauria una tercera palanca que seria un constant i accelerat increment de la productivitat, tal com indica Mario Draghi en el seu darrer Informe a la Comissió, però algunes polítiques i realitats dels Estats europeus no semblen alinear-se amb aquests objectius. Que el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking