La defensa europea en un món multipolar

Amb la Unió Europea en marxa, l’Europa comunitària ha tingut un reduït (per no dir inexistent) pes geopolític al món. Europa només és una baula de la geopolítica dels Estats Units, a qui devem la nostra seguretat des de la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) l’any 1949. Només el president francès Charles de Gaulle va gosar intentar posar límits al poder americà a Europa, però l’intent va durar poc.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica i del Teló d’Acer, els interessos europeus s’han alineat del tot amb els dels americans, i fins i tot han arribat a quedar-ne supeditats. La Unió Europea no ha fet altra cosa que seguidisme de l’estratègia que marcaven els Estats Units en els seus diferents conflictes globals. L’Europa comunitària també ha seguit la política d’enfrontament amb Rússia, una política que, independentment de les sancions econòmiques actuals contra el règim autocràtic de Putin, ha acabat convertint els Estats Units en el primer subministrador d’energia a Europa.Els Estats Units han aprofundit la dependència energètica d’Europa, com a mínim des de l’any 2014, quan insistia en la seva dèria de convertir Europa en una baula dels seus interessos, inclosa la compra de petroli i gas. Aquesta estratègia ha servit per anul·lar la capacitat europea d’intervenció en la solució dels problemes geopolítics globals, si més no amb una visió estrictament continental. El seguidisme ha estat tant determinant que la política europea contra el canvi climàtic ha acabat perjudicant seriosament, i sorprenentment, els interessos industrials d’Europa, a benefici de tercers.A part del factor energètic, podem assenyalar tres elements essencials més que conformen el poder geopolític. Un és el poder militar, un altre és el poder econòmic, i el tercer és la voluntat política de tenir-ne. El fonament del poder geopolític del segle XXI, doncs, es pot assimilar a aquests quatre elements: l’energia (el control de les seves fonts); la capacitat militar (el poder dur); el domini econòmic (fonamentalment el poder monetari i el tecnològic); i el poder polític (el poder tou). Com més dependent se sigui d’uns o altres, menys poder global es podrà exercir. I així està avui, malauradament, Europa en aquest primer terç del segle XXI, amb cap poder geopolític al marge dels Estats Units.En l’àmbit militar, Europa no disposa d’una política de defensa pròpia. Cada país, especialment els que integren l’eix de decisions, i els més forts econòmicament, desenvolupen la seva pròpia estratègia sense arribar, ni de lluny, a la despesa dels Estats Units o de la Xina.Emprant altre cop dades de l’any 2021 del Stockholm International Peace Institute, els Estats Units van superar els 800.000 milions de dòlars en despesa de Defensa, mentre que la Xina hi va destinar 293.000 milions, Rússia 66.000 milions i el Japó 54.000 milions. Les cinc economies europees més grans (Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya) van sumar una despesa militar de 232.000 milions de dòlars, però amb la circumstància que no existeix cap coherència comuna entre les seves estratègies.Europa disposa en matèria de defensa de dues organitzacions: l’Agència Europea de Defensa (AED) i el PESCO (Cooperació Permanent Estructurada), que es vinculen a un instrument financer comú: el Fons Europeu de Defensa (EDF). Unes organitzacions que ara es volen coordinar mitjançant una nova eina: la Brúixola Estratègica de Defensa i Seguretat (BEDS).L’EDF té com a objectiu ajudar la recerca i desenvolupament en el camp europeu de la Defensa. Té un pressupost de 8.000 milions d’euros per al període 2021-2027, una quantitat exigua que, comparada amb les xifres de despesa abans indicades, no representa cap avantatge geoestratègic per a l’Europa comunitària.Si a aquest fet hi sumem la complexitat organitzativa amb les altres eines (AED i BEDS), tot indica que es tracta de decisions polítiques, però que no tenen prou gruix per dur endavant una veritable estratègia de poder dur, ja que res d’això no pot comparar-se amb els 816.000 milions de dòlars que han gastat els Estats Units en defensa l’any 2023, on cal enquadrar els més de tres milions d’efectius i les seves quatre mil vuit-centes instal·lacions militars arreu del món. Això confirma que només els Estats Units i l’OTAN garanteixen la defensa europea, que no pot fer res a nivell global, cosa que comporta una enorme feblesa geopolítica per a Europa.¿Els europeus estan d’acord i se senten confortables subcontractant, bàsicament als Estats Units, la seva estratègia de defensa?, ¿es pot incidir en la geopolítica mundial sense disposar d’eines de defensa pròpies? Preguntes que els europeus, més aviat que tard, haurem de respondre, perquè el domini americà dona signes de fatiga.