El pilar econòmic europeu

A l’article anterior vàrem esmentar els quatre elements en què es fonamenta el poder geopolític al segle XXI. La capacitat militar, el poder dur, ja el vàrem tractar en aquell mateix article. En el d’aquesta setmana tractarem sobre la realitat i conseqüències del possible domini econòmic (o no) d’Europa.

L’anomenat “trilema de la propietat” argumenta que no hi ha separació entre la diversificació de les inversions, la independència dels inversors i la competència entre ells. Però, es miri on es miri, sobretot a Europa i als Estats Units, sempre es veuen els mateixos grups inversors, uns grans fons d’inversió, cosa que posa en evidència el procés de financiarització de l’economia en tots els sectors productius, de manera que el capital financer domina el comportament global dels mercats, l’estratègia de productes i serveis i, fins i tot, els interessos geopolítics.A finals del 2022, els trenta majors gestors de fons d’inversió a nivell mundial, amb BlackRock, The Vanguard Group i Fidelity Investment al capdavant, acumulaven inversions per sobre dels setanta-set bilions de dòlars, quan resulta que el PIB mundial és d’uns 100 bilions de dòlars. Una acumulació de capital financer que domina la majoria de les decisions econòmiques globals i obre la possibilitat de nous conflictes geopolítics.Aquesta acumulació de capital financer en poques mans porta a la conclusió que l’economia capitalista ja no es basa en un entorn competitiu obert. Es tracta, en contraposició, d’un perfecte oligopoli, on el poder econòmic està sempre en mans dels mateixos, i aquests són cada cop menys. Això compromet la llibertat que suposadament atorga l’economia de mercat.Aquests fets contradiuen el Teorema de Separació de Fisher que deia que les inversions empresarials són independents de llurs preferències i només estan motivades per la maximització de beneficis. Un teorema que a aquestes alçades del segle XXI sabem fals, perquè els grans conglomerats d’inversió acumulen el poder econòmic de forma horitzontal en quasi tots els mercats.Aquest poder financer omnipresent i gegant afecta la democratització de les operacions econòmiques, la governança corporativa, la desigualtat econòmica, i els interessos culturals i socials que tenen a veure amb el factor econòmic. Un poder estructural que limita la llibertat dels mercats i la mateixa democràcia.Les cinc grans (Big Five) dels grans conglomerats d’inversions (les ja esmentades, més State Street Global Advisors i la suïssa UBS), acumulaven el 2022 inversions per valor de trenta bilions de dòlars, quasi el 50% de la suma dels PIB dels Estats Units, la Xina i la Unió Europea.Però no s’ha d’oblidar un altre poder rellevant: el sistema de transaccions bancàries SWIFT (ràpid), creat el 1973, amb base a Brussel·les i controlat per onze bancs centrals (els de Bèlgica, el Canadà, Itàlia, França, els Països Baixos, el Japó, Alemanya, els Estats Units, la Gran Bretanya, Suècia i Suïssa). SWIFT és una xarxa financera que facilita més de quaranta milions de transaccions diàries de bilions de dòlars entre empreses i governs. Un poder que pot tancar les fonts financeres a un país, tal com es va fer amb l’Iran l’any 2012. Una altra forma de control que demostra el poder de l’or blanc i les mans que el controlen, en perfecta sintonia amb el poder polític occidental, i on intervenen algunes agències d’intel·ligència.De fet, estem en un món on l’ordre global està fet a mida de la denominada “doctrina del shock”. Segons aquesta doctrina tot gira sempre en la mateixa direcció, donant cada cop major poder als Estats que se senten lliures per a augmentar els impostos als ciutadans, posar tants problemes com convinguin, i coartar les llibertats, i on l’economia viu supeditada a la política en una confluència d’interessos biunívocs.Es tracta d’estructures de poder, en les societats democràtiques occidentals, on les elits polítiques i econòmiques són conscients de la seva baixa acceptació social, i per això les seves estratègies es van imposant per trams, a poc a poc.Un mètode que, segons indiquen James Rickards i Naomi Klein al seu llibre La doctrina del shock, es du a terme segons “una enginyeria fragmentària com si fos una roda amb trinquet”, que cerca bastir un model econòmic i polític que trenqui les resistències de control democràtic i que va, a poc a poc, consolidant un nou esquema que augmenta els xocs socials interns i entre les potències globals.En els grans fons d’inversions globals (els Big Five) no n’hi ha cap de l’Europa comunitària, però sí que hi ha sis banques centrals d’estats comunitaris en el mecanisme SWIFT. L’Europa comunitària ocupa en aquests processos, doncs, una plaça oscil·lant, però no determinant. ¿És una bona postura de cara al futur? ¿És el posicionament que cal per a defensar els interessos, presents i futurs, dels europeus?