El mite del creixement econòmic

El capitalisme és un sistema econòmic que es basa en el creixement econòmic permanent. De manera que un sistema capitalista sense creixement hauria de desaparèixer, perquè no podria impulsar la generació de riquesa.Però el tema rau que el creixement econòmic permanent no sembla possible. Tothom sap que existeixen els cicles, i que a vegades puja i a vegades cau. I quan el sistema cau, els qui més pateixen són els qui menys tenen. És una regla que hom pot comprovar una vegada i una altra: quan l’economia creix, la pobresa tendeix a disminuir; però quan pateix una contracció, la pobresa augmenta de forma dràstica, demostrant-se d’aquesta manera que les decisions polítiques per a intentar tallar els problemes econòmics acaben traslladant les rendes dels qui menys tenen als qui més posseeixen.Què impulsa, doncs, el creixement econòmic? L’acumulació de capital, però no de qualsevol manera, sinó només aquella que s’adreça a les inversions productives, que són les que en darrera instància impulsen l’augment de la producció de béns i serveis, i això avui dia es connecta amb el desenvolupament tecnològic i el coneixement, és a dir, amb el capital humà, que és el factor clau de la competitivitat. Aquesta competitivitat de la qual Europa manca cruelment, i en una multiplicitat de camps.Avui dia els incentius que dirigeixen el creixement de l’economia de mercat, base del capitalisme, s’adrecen a incrementar les inversions productives augmentant el capital humà per tal de produir més output econòmic. És a dir, incentivar el progrés tecnològic, dirigint els esforços a augmentar els coneixements de la força productiva.Un dels drames d’Europa, en general, i de Catalunya en particular, és la quantitat i qualitat del capital humà que marxa. Milers o milions de joves, segons l’escala catalana o continental, ben formats, amb estudis pagats per la col·lectivitat, que han de marxar lluny per a poder desenvolupar les seves capacitats de coneixement i de translació d’aquest coneixement. Si aquest és un problema greu d’Europa, i d’Occident en general, és perquè partim d’un esquema fràgil, atès que l’economia se sustenta en una acumulació de capital financer que no guarda cap relació amb el capital productiu real. Hem entrat en una fase en què els mercats financers governen la política econòmica. Els grans conglomerats financers són avui dia els qui marquen el pas econòmic de quasi tots els Estats occidentals, i, a més, són emparats de manera singular per Governs de qualsevol signe polític. Això comporta un trasllat dels beneficis de l’economia real al sector financer, i, en conseqüència, l’increment de les desigualtats, l’augment dels deutes d’empreses i països, tot posant en gran risc la marxa econòmica global en forma de recessions inesperades que alimenten l’especulació. Amb un altre afegit, i és que el món financer és molt més complex i opac del que pensem, o intuïm. Per exemple, el volum d’uns productes financers opacs denominats “derivats extra borsaris” o OTC (Over the Counter, en anglès), i són opacs perquè no cotitzen a cap Borsa de valors, i són productes financers que lliguen a venedors i compradors. Els venedors ofereixen un producte financer amb una rendibilitat determinada, i els compradors, si els interessa, el compren. En l’argot s’anomenen productes financers derivats, estructurats, etc., i inclouen tota la imaginació financera que hom pugui suposar.A finals del 2022, els OTC s’apropaven globalment als 600 bilions de dòlars, és a dir, més de sis vegades el PIB mundial. Un bilió significa un milió de milions.Si hi afegim els deutes acumulats arreu del món aquell mateix any (235 bilions de dòlars), i les inversions en borses de valors (122 bilions), arribem a la descomunal xifra de 957 bilions de dòlars en productes financers. I aquesta és la base del sistema capitalista del món actual.D’altra banda, en aquest panorama econòmic és difícil diferenciar dretes i esquerres, perquè tots participen en el mateix joc d’acumulació de capital que, confrontat a una manca de confiança en algun sector primordial (com el bancari, per exemple), porta a un tsunami econòmic amb les seves corresponents crisis, més o menys profundes i més o menys generalitzades. És com viure sobre un volcà que pot entrar en erupció en qualsevol moment, perquè la seva base incandescent es continua alimentant de manera permanent, sense que hi hagi els mecanismes necessaris de contenció davant d’una forta explosió.