L’era de la responsabilitat perduda

Per acabar aquest bloc d’articles referits a Europa com a pilar econòmic, i en què hem parlat sobre la creativitat, els sistemes educatius, la competitivitat, la recerca, la financerització, el creixement econòmic, la noció de desenvolupament, etc., sembla adient encetar una reflexió sobre si els europeus hem perdut el concepte de responsabilitat, i sobre si aquesta és la base de tots aquests mals.

L’historiador i politòleg Yascha Mounk, en un llibre titulat The Age of Responsibility (2017), indicava que, ara i aquí, les nostres societats han canviat el concepte de “responsabilitat com a deure” pel de “responsabilitat com a rendició de comptes”. De manera, que quan un polític occidental diu que cal creure en la responsabilitat, el que en realitat està volent dir és que cadascú ha d’esforçar-se per a ser autosuficient, i no vol dir que cadascú tingui l’obligació de fer la vida millor als altres.Això porta a la conclusió que les persones pertanyem a la col·lectivitat, atès que la responsabilitat individual queda emmascarada en la del grup, en el col·lectiu. I s’esdevé un model de democràcies que socialitzen la responsabilitat individual.El fet és que es vol imposar des de dalt un sistema igualitari que acabi adormint les responsabilitats personals. Un sistema que no només adorm, sinó que fa que les responsabilitats siguin “del sistema”, “de l’entorn”, però no de cadascú entès com a persona lliure i responsable dels seus actes. I s’instaura el concepte de responsabilitat com a rendició de comptes que és un model social segons el qual cada persona esdevé responsable de cuidar-se ella mateixa i, que fa que, en el cas que no ho aconsegueixi, la col·lectivitat no tingui cap obligació d’atendre-la.Quan hom observa la situació de les societats europees es comprova aquesta tendència cap a la socialització de les responsabilitats. És el cas, per exemple, dels serveis que ofereix l’estat del benestar, on el pare administracions públiques, tindrà presents les necessitats de cadascú, però amb prestacions que aniran a la baixa. Però amb Estats que continuen afirmant que ens protegeix...Òbviament hi ha excepcions a aquesta regla, per exemple el comportament de les societats i dels estats europeus del nord (Escandinàvia), però la realitat és que, en general, es va reduint la llibertat individual per decisió conscient dels poders públics i de les opinions publicades, i s’instaura progressivament un estat d’esperit favorable a l’omnipresència de les administracions públiques, és a dir, de la seva classe dirigent en un esquema que tendeix i tendirà cap a l’empobriment general.Aquesta és la major paradoxa que ofereix l’estat del benestar, un estat del benestar que, d’altra banda, té a Europa un futur compromès, tot i que molts no ho vulguin veure ni analitzar. La vida quedarà en mans col·lectives a l’empara de lleis protectores de no se sap qui. I acabarem veient com els líders polítics de les nostres societats desenvolupades aniran justificant les seves decisions tot fent constantment crides a la responsabilitat individual dels ciutadans, mentre ells intenten quedar-ne exempts. Qualsevol que hagi de fer alguns papers per a fer una activitat al carrer o en un recinte tancat, entendrà de què parlo. Sabrà la quantitat d’impresos que cal omplir perquè totes les responsabilitats caiguin del cantó de l’organitzador, mentre les administracions públiques ordenen, legislen, però es descarreguen a elles mateixes de qualsevol responsabilitat. És l’exercici del principi de desconfiança envers el ciutadà, que està en la base, en la legislació, i en la pràctica de l’acció de l’administració tributària. Un tractament que atribueix a una de les parts ser jutge de primera instància i que t’obliga a anar a una instància diferent, superior, cara i lenta, en el cas de no acceptar una resolució emesa per la part forta del “negoci” bilateral. A vegades, hom té la impressió d’haver de conviure amb una democràcia dels elegits.Aquesta manera de tractar la relació administració-ciutadans farà més profunds els problemes actuals d’Europa, allunyant-la de la modernitat que necessita. Fent-la encara més depenent dels criteris polítics i socials que venen dels Estats Units que, de moment, proporciona una certa seguretat davant de suposats enemics, però que fa que Europa es trobi amb les mans lligades per a decidir en molts aspectes del seu propi futur i del dels seus habitants. Hem de tornar a la responsabilitat individual assumida i a ser amos de la nostra capacitat de decisió, i tan aviat com puguem!