Metavers: utopia o distopia?

Amb un as sota la màniga –almenys, això creuen!–, les grans corporacions tecnològiques estan desenvolupant un bessó digital del capitalisme. Ho fan a porta tancada i amb les regles de sempre: l’afany de lucre i altres enginys del mercat “lliure”. En benefici d’un Metavers totalment immersiu i interconnectat (teòricament engendrat en la ciència-ficció ciberpunk), un nombre considerable d’empreses arreu del món estan invertint en el desenvolupament de tecnologies, entre d’altres, de realitat virtual i augmentada, dispositius d’interfície avançada i intel·ligències artificials amb què deixar la seva empremta en aquest Lego immersiu, interactiu i persistent d’un futur que es distingeix pròxim. En paral·lel, el concepte d’hiperstició de Nick Land i de la Cybernetic Culture Research Unit agafa més importància, i embranzida, que mai. En el moment en què la projecció d’un determinat futur imaginari –com és el cas del Metavers ideat per Neal Stephenson a la novel·la Snow Crash– es realitza, el present en què vivim ja no és ni natural ni espontani, sinó engendrat i artificial. Els seus subjectes-usuaris, que aspiren a digitalitzar- se, corren el risc de quedar-se sotmesos al pensament disruptiu i distòpic d’algunes de les millors històries de la ciència-ficció. A l’estil dels petits pobles del Far West americà, mentre les lleis no arribin, les regles “tàcites” dels primers entorns virtuals estan clares, i són les de sempre: gaudeix, però dona’ns dades, el Sant Greal cibernètic. En aquest paradigma, la concepció d’altres relats que facin de contrapès com Utopia, de Thomas More, o el concepte de transhumanisme de Dante Alighieri no són suficients. Malgrat la seva força transcendent, l’ascens místic d’aquest autor es capgira –l’Infern, i no el Paradís, és cap a on ens dirigim. La concepció utòpica del més enllà, malgrat que alguns n’afitin les puntes, es predisposa a caure en picat si no la clarifiquem. Com es reconfigurarà la humanitat en els propers anys? S’endinsarà en la desafecció del jo i es desconnectarà del món físic? O serà capaç de (re)connectar per constatar la manifestació de l’essència? Prevaldrà el transhumanisme de Dante o les distopies del ciberpunk? Si us interessa el tema, estigueu atents al nou número de Mangrana!