El blanqueig lila d’‘Anora’
La pel·lícula Anora, dirigida per Sean Baker, ha estat la gran triomfadora dels Premis Oscar 2025. S’ha endut cinc estatuetes, que inclouen millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu protagonista per a Mikey Madison. El film narra la història d’Ani, una stripper i prostituta de Nova York que inicia una relació amb Ivan, un nen ric i capritxós, fill d’un oligarca rus, que exhibeix un comportament manipulador i misogin envers les dones.
Durant la cerimònia, tant Baker com Madison van manifestar la seva voluntat que la pel·lícula ajudi a humanitzar les persones que exerceixen aquesta professió (la majoria, dones) i que fomenti més comprensió i respecte cap a elles. Tanmateix, malgrat aquest intent de blanqueig lila, la pel·lícula contribueix a la normalització de la prostitució tant com a indústria com en l’àmbit individual, perquè és un referent que actua bidireccionalment –és a dir, per a qui l’exerceix i per a qui hi accedeix–, així com a la violència verbal i física, a la pressió estètica i a l’homogeneïtzació de la dona, entre altres barbaritats.
D’altra banda, hi ha un moment de l’escena final del qual ningú parla: l’abús sexual i de poder per part d’un dels personatges secundaris cap a Anora, que demostra fins a quin punt la dona ha interioritzat els comportaments d’abús i violència cap a ella i com n’és de gran el pes de sostenir-los. La humanització d’ell i el devastament d’ella és la lectura final d’Anora. Ella ho accepta com si fos una forma d’afecte o d’apropament, quan en realitat és la culminació d’un sistema que l’ha aniquilada emocionalment. És un exemple clàssic de com el patriarcat no només actua sobre els cossos, sinó també sobre les ments i la percepció de les relacions humanes, i contribueix a normalitzar els comportaments violents com a part d’un guió natural de les relacions.
I ja em perdonareu, perquè avui és el 50è aniversari del Dia Internacional de la Dona i sembla que moltes hauríem d’estar de celebració. Però la realitat és aquesta. Mentre algunes dones tot just comencem a assolir drets bàsics i seguim lluitant per aconseguir-ne molts més, d’altres segueixen construint un relat cultural misogin i ho celebren! Quan l’any 2025 la pel·lícula guanyadora dels Oscars és una apologia de la dona objecte, em pregunto què vindrà després: God bless America i feliç 8M.
