Sublevació popular amb noves eleccions

Espanya està bloquejada políticament. Els líders van rebre per segona vegada, per si no ho havien entès a la primera, el mandat popular que havien de negociar: primer, per formar un govern estable i, després, per escometre les inajornables reformes que el país necessita en educació, justícia, investigació, sanitat i el model productiu, cada vegada més dependent del turisme estranger. Però només Albert Rivera sembla entendre aquell mandat, encara que potser Ciutadans va nàixer com a partit per a això, ja que és l’únic que ha tancat una possible aliança a esquerra amb Sánchez i després una altra a la seua dreta amb Rajoy. És cert que l’electorat, tot i que reclami aquesta disposició, no l’hi agraeix, però sense Ciutadans qualsevol acord final encara seria més lluny, perquè els blocs serien encara més pronunciats.

Hi ha bloqueig perquè Rajoy no vol moure’s del seu lloc, ni cedir res de significatiu; perquè la direcció del PSOE que encapçala Pedro Sánchez és el més semblant a un comitè de resistència, i perquè Pablo Iglesias, quan va poder facilitar un govern de centreesquerra, es va alinear amb el PP i va votar-hi en contra. La seua reclamació actual demanant que es repeteixi la jugada no té cap mena de credibilitat. El seu únic objectiu és superar el PSOE, la qual cosa pot estar a punt de succeir a Galícia i Euskadi, com veurem en dos setmanes, i les altres coses tant li fan.

Mentrestant, succeeixen dos coses molt rellevants: la nostra posició internacional es devalua i Europa ens llança advertències greus que aquí ningú atén. Alhora, internament, creix la indignació popular. Aquesta mateixa setmana, el respectat professor Gabriel Tortella raonava sobre el bloqueig polític concloent que “Sánchez és un talòs” i Rajoy, un indolent “que no fa res”. A les xarxes circula amb força un escrit de David Jiménez, l’exdirector d’El Mundo, en el qual assenyala que “el problema d’aquest país és la seua mediocritat: té dos universitats entre les deu més antigues d’Europa i cap entre les cent cinquanta millors del món, la qual cosa força els seus millors investigadors a exiliar-se”. Jiménez destaca que el 48% dels dirigents polítics amb prou feines va exercir les seues professions “perquè van trobar en la política el més rellevant mode de vida”. Comencen a circular manifestos, hi ha més reunions que abans i un malestar popular amb un absolut rebuig de la situació creada i de les temudes terceres eleccions.

Potser Rajoy no ho percep. O tant li fa, perquè li convé tornar a les urnes, ja que, gràcies a l’abstenció fins i tot de part dels seus s’atansaria més a la majoria absoluta. Li interessen a Sánchez, perquè es creu una enquesta que li diu que podria pujar una mica, i per tant, prolongar la seua sortida del càrrec. Li sonen suggeridores a Pablo Iglesias, perquè, envalentit, torna a somiar amb el sorpasso. Ningú vol eleccions al carrer, però sí en la política.

Ha estat un cop per a tots plegats la declaració de Felipe González demanant que si hi ha terceres eleccions es retirin del cartell els quatre dirigents incapaços de facilitar un govern.

El món econòmic ja ho va expressar a l’anunciar-se les segones: “En una empresa haurien estat acomiadats per incapacitat per arribar a acords”, va clamar Javier Vega de Seoane, president del Cercle d’Empresaris. Felipe, que va aprovar l’intent de Sánchez de formar govern quan Rajoy es va inhibir, li està demanant que s’abstingui ara. Pot no fer-li cas i refugiar-se en el fet que la UGT elogia el seu no irreductible i podria fins comprendre’s la seua posició perquè Susana Díaz, que es va reunir en secret amb els grans empresaris a Telefónica el passat 31 d’agost, l’està esperant amb les mateixes ganes que li té Pablo Iglesias. Però encara no compten, ell i els altres, amb el pitjor: el crit popular “Que se’n vagin!”, que els acompanyarà si arribem a unes terceres eleccions. Una sublevació de la societat civil s’està gestant i els líders polítics no volen adonar-se’n. Estem en el compte enrere.