Espanya, a l'espera del miracle basc o gallec

Com DEU estar de malament la política espanyola que evitar terceres eleccions depèn gairebé exclusivament que es produeixi un miracle al País Basc o a Galícia! Escrutar els resultats i a l’espera dels moviments postelectorals, els comicis en aquestes dos autonomies s’han convertit en la penúltima esperança d’esquivar un nou fiasco parlamentari. L’última sempre seria el canvi de posició del Partit Socialista si passés del “no és no” de Pedro Sánchez, acompanyat avui per amplis sectors de la militància, a una abstenció d’alguns dels seus diputats per cedir pas a Mariano Rajoy.

La situació no només és greu, sinó que tendeix a empitjorar. Fa un mes hi havia divisió en el PSOE però no es vivien vigílies de cruenta guerra ferotge en el seu si després de la decisió de Susana Díaz, comunicada ja internament però no oficialment, d’anar a totes, mentre que Sánchez vol defensar-se convocant un congrés exprés. Ni la divisió a Podem era tan pública i profunda com la que ara no oculten Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Ni tan pronunciat el cansament a les files populars, sempre dissimulat per la cosmètica dels que oloren poder, que podria afectar a estones, segons transcendeix, el mateix Rajoy, que no veu sortida clara al seu afany a no cedir el testimoni a ningú del seu partit per facilitar la governabilitat. Podria dir-se que avui és més difícil la sortida que en ple estiu. Només la decisió del Partit Nacionalista Basc d’orientar la seua petició de suport parlamentari a populars o a socialistes, podria aclarir una mica el panorama, encara sense resoldre’l. Semblaria il·lògic que, estant a tan pocs diputats de la investidura, Rajoy no ho aconsegueixi, però una minoria en el PP creu que amb ell al capdavant serà molt difícil. Al seu torn, una altra minoria en el PSOE encara confia que hi haurà un miracle perquè Sánchez pugui governar, encara per poc temps, amb menys de la meitat dels vots necessaris per fer-ho, si donen suport des de fora a tota la resta.

Entre aquests dos extrems queda un espai immens per a la raó, però la raó no sembla que tingui lloc ara mateix en la política espanyola. Allò raonable s’expressa per boca d’Albert Rivera quan recomana a Sánchez que “la nova ronda de contactes que pretén amb altres forces comenci pels barons del seu partit que discrepen amb ell”. O a la ploma de Miquel Roca Junyent, en un article publicat a La Vanguardia, en el qual elogia Urkullu per no anar a remolc de les manifestacions del carrer –prenguin nota Artur Mas i Puigdemont– i pel seu coratge al no cedir davant de la demagògia populista. “Urkullu –escriu un dels pares de la Constitució– no ha abandonat mai la centralitat del país (...) i ha aconseguit que avui Europa miri el País Basc amb un respecte recuperat”.

El problema d’Espanya, que influeix directament en la gairebé impossibilitat d’aconseguir governs estables, és la debilitat d’aquesta centralitat. Rivera està allà sol, recol·lectant –a l’estil Adolfo Suárez– més aplaudiments que vots. El component centrista que sempre va donar suport a Felipe González va volar i el que va retenir Aznar quan els socialistes es van cremar en el Govern, es va dissoldre a la trituradora del PP.

Mentrestant, la situació econòmica es frena i la irrellevància internacional d’Espanya és majúscula. La influent agència de notícies econòmiques i canal de TV Bloomberg va titular en el seu moment: “El ministre dels papers de Panamà, candidat d’Espanya al Banc Mundial.” Rivera denuncia “el nul interès del President Rajoy cap a l’exterior i l’interès més gran per l’interior del ministre d’Afers Exteriors”. I té raó.

El professor d’Economia José María Serrano advertia a RNE que Itàlia a començaments dels noranta va viure un llarg desgovern, que gairebé se celebrava en aquell país, i acumula vint anys sense trobar el rumb perquè va deixar de prendre decisions molt importants per al seu futur. A veure si ens estarà passant el mateix i no ens n’adonarem fins que sigui massa tard. Com es veu, esgotada la raó, ja és qüestió de miracles.