Impeachment a Trump?

Contemplo amb un cert

optimisme l’any

que comença. Sobretot, si el comparem amb el passat, tan ple d’excessos. En canvi, he de dir que el meu pessimisme sobre un empitjorament del clima internacional es veu cada dia que passa afermat en fets concrets. Em pregunta el meu cap i amic Carlos Herrera què he demanat als Reis Mags. I li he respost que el meu desig més gran seria que ens portin a tots un ràpid impeachment que ens deslliuri de Donald Trump, la imminent assumpció del qual de la presidència del país més poderós del món constitueix un malson per a les cancelleries, per a les grans i petites empreses i, en general, per a tots els qui creiem que el planeta s’ha de regir pels principis de llibertat, igualtat i fraternitat. A Trump, que no crec que basi les seves actuacions en aquests tres principis, no em sembla que li agradin gaire els Mags. Primer, perquè vénen d’Orient, i això és una cosa que a ell li fa una sensació perillosa: em sembla que no sap distingir entre l’Iraq i el Líban. Segon, perquè entre ells hi ha un negre, i és ben sabut que la igualtat de races no és una cosa que figuri en el seu ideari. I tercer, perquè a Betlem van portar-hi or, encens i mirra, que són elements que Donald voldria monopolitzar. Estic segur que els Mags estarien encantats de propiciar una puntada de peu en salva sigui la part a aquest perill imminent per a l’estabilitat de l’orbe. Però, encara amb tot el seu màgic poder benèfic, dubto que els tres fabricants de les il·lusions siguin capaços de tirar endavant l’única manera amb la qual ens podríem desfer del fatxenda. L’impeachment, com dic. No retrauré mai als electors el seu vot, només faltaria. Però comença a ser urgent esmenar l’evident error que va ser elegir aquest personatge: aquest tipus no actuarà mai amb la prudència i el sentit comú que la responsabilitat de portar el maletí nuclear imposa. És un cas perdut. Per aquest motiu demano l’impeachment. Perquè ni tan sols ells no són capaços d’aconseguir l’impossible i, en canvi, una declaració d’indignitat –o de falta d’idoneïtat per motius psíquics, vagin a saber– em sembla cada dia que passa, davant de cada nova ficada de pota trumpiana, més probable. Encara no ha arribat i ja estem desitjant que se’n vagi, maaaaare meva

...