Subtileses no, si us plau

En un acte social, Oscar Wilde es va trobar un conegut, ja d’una certa edat, acompanyat d’un noi jove, molt afavorit, que li va ser presentat com a nebot. Oscar Wilde, educat i somrient, el va saludar dient: “Ens coneixem.” I va afegir amb mordacitat: “Va ser nebot meu l’any passat.”

Al Congrés dels Diputats, a poc a poc, hi ha un grup que va desterrant la cortesia parlamentària i transformant els debats en discussions tavernàries. Si Oscar Wilde hagués estat un diputat d’aquest grup, hauria comentat amb barroeria: “No dissimulis, que els dos som marietes.”

En un dels llibres de Luis Carandell hi ha recollida una antologia d’anècdotes, i s’hi compta la d’aquell diputat d’esquerres que polemitzava amb un altre diputat conservador, i ja, com a argument final, va argüir: “Però quin altre criteri podem esperar d’una persona que dorm amb camisa de dormir!” Davant de la qual cosa el conservador, des del seu seient, va exclamar: “Que indiscreta és l’esposa de Sa Senyoria!” Traslladada als temps actuals, la ironia hauria estat substituïda per l’insult: “I tu, cabró.”

Com hem arribat a aquest punt? Crec que es deu a una translació de la grolleria de les xarxes al Parlament. A les anomenades xarxes socials, quan a algú no li agrada l’argumentació del contrari, li diu feixista i ja està. No s’ha de discórrer. De l’altra banda, se’l qualifica a l’altre com a leninista, i s’ha acabat la discussió.

Aquestes formes tan grolleres tenen la seva clientela guanyada, de la mateixa manera que les mosques troben suculents els excrements, però el fet de confondre la dialèctica i les bones maneres amb l’opressió és una cosa així com aquells vegans que creuen que els que mengen carn són uns caníbals. Però així estem: “Subtileses no, si us plau: som diputats de l’extrema esquerra.”