APUNT ALIÈ
El desconcert
No hi ha un sol PSOE. Més enllà de les proclames oficials d’unitat, els fets demostren que hi ha dos corrents dins del partit i estan enfrontats en una matèria transcendental: el model territorial. Qüestió clau per afrontar la crisi catalana i la deriva secessionista.
El congrés dels socialistes andalusos ha sigut l’aparador en el qual tot Espanya ha pogut veure que Susana Díaz i Pedro Sánchez tenen una idea molt diferent, incompatible, sobre com cal abordar i en quina direcció l’eventual reforma de la Constitució. Sánchez continua defensant a mode de mantra la seua idea de l’“Espanya plurinacional”, encara que sense aclarir com resoldria la inevitable desigualtat en la qual desembocaria un model que parteix de l’asimetria entre territoris.
Davant d’aquesta proposta, aliena a la ideologia socialista, Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i del partit en aquella comunitat, va enarborar la bandera clàssica de l’esquerra recordant que els socialistes no són nacionalistes. Afirmació que va completar recordant que no es pot anteposar els territoris a les persones.
Díaz, que no ha inclòs un sol sanchista a la nova executiva del PSOE andalús, recolza el seu discurs en la Declaració de Granada (2013), que insta a una reforma de la Constitució per establir un model federal solidari. L’acordat a Granada és anterior a l’aprovat en el 39è Congrés, una de les resolucions del qual sí que parla de “plurinacionalitat”.
Andalusia, la federació més nombrosa del partit, es manté fidel a la línia tradicional en una qüestió de tanta transcendència com és el model d’Estat i s’aparta de la línia traçada pel secretari general. Pedro Sánchez sembla haver rescatat la idea d’Espanya com a “nació de nacions” de l’obra d’Anselmo Carretero, un militant socialista que va nàixer a Segòvia a començaments del segle passat i va morir exiliat a Mèxic.
És una idea a la qual Sánchez no s’havia referit mai durant la seua primera etapa al capdavant del partit. Després de ser defenestrat, va topar-hi amb la inestimable ajuda de Miquel Iceta, el cap inquiet del PSC, que al seu torn l’havia escoltat de boca de Pasqual Maragall. Així va començar Rodríguez Zapatero. Amb el resultat per tothom conegut en relació amb la qüestió catalana.