Acomiadar Maduro ja

Deia Orwell que “no s’estableix una dictadura per salvaguardar la revolució, es fa la revolució per establir una dictadura”. Veneçuela, 2017. Més de cent morts en les últimes setmanes, més de cinc mil detinguts, líders opositors segrestats i tancats a les presons amb centenars de presos polítics, desproveïment i manca dels aliments més bàsics, por del dictador, confusió de poders, una Justícia al servei de la repressió, violència als carrers com a única forma de protesta davant d’unes eleccions constituents fraudulentes...

I, al capdavant de tot això, un dictador que prova de sobreviure, encara que segurament ja sap que els seus dies al capdavant de Veneçuela estan comptats. Ja veurem si l’acullen a la Cuba castrista, com a pagament pels serveis prestats, o ha de pagar pels seus excessos, com seria de justícia. De moment, com l’animal que sap que està acorralat, està fent tot el mal possible.

Maduro és un altre dels símbols del vell socialisme que moren derrotats per la seua pròpia incapacitat per donar una resposta als problemes dels ciutadans: la llibertat, la democràcia i el benestar. Veneçuela no és avui una democràcia (tampoc ho va ser amb Chávez, un il·luminat al qual Maduro no li arriba ni a la sola de les sabates, encara que es cregui la seua reencarnació) i s’hi està governant contra una societat que ha decidit posar fre definitiu a la repressió, encara que hagi de pagar un preu alt.

Deia Jardiel Poncela que una dictadura “és un sistema de govern en el qual el que no està prohibit és obligatori”. Maduro vol un poble emmordassat, sense llibertats i amb tot el qui opina d’una altra manera, a la presó. Si el deixem, ho farà. Ja és l’hora que la comunitat internacional, la Unió Europea, Espanya també, actuïn sense objeccions. No es pot consentir més el patiment dels veneçolans.

El 2012, quan Maduro va arribar al poder, Espanya va rebre vint-i-vuit sol·licituds d’asil de veneçolans. Entre l’any 2016 i el que va de 2017, les sol·licituds són gairebé set mil. Una quarta part de les peticions d’asil a Espanya són de veneçolans.

Més que les de sirians i pràcticament sense resposta del Govern espanyol. Des de l’arribada d’Hugo Chávez, el nombre de veneçolans residents a Espanya ha passat de quaranta-sis mil a dos-cents mil. Les dades parlen per si soles.