El noble art d’insultar

lliuri’m Déu, per descomptat, de predicar l’insult. Com a periodista, m’estomaga escoltar com des d’algunes tribunes s’ofèn el que no pensa com l’orador o l’escrivent de torn. Potser figurem entre els països més intolerants amb els qui discrepen de nosaltres. Bé, n’hi ha de pitjors, esclar: aquí, almenys, t’insulten, fins i tot per les xarxes socials, i no passa res, més enllà de l’emprenyament que agafes. A la Turquia d’Erdogan, insultar el president et porta a la presó, com al periodista Hamza Yalçin, retingut ara a Espanya. O sigui, que a Espanya, on no existeix, Laus Deo, el delicte d’opinió, tenim un periodista turc, que en realitat és suec, a la presó per insultar, o el que sigui, Erdogan.

Deixi’m que li digui que, en el meu concepte del que és llibertat d’expressió, l’insult és una cosa molt lletja quan es dirigeix, en lloc d’arguments, al que pensa o actua d’una altra manera. Però, en canvi, pot estar admesa alguna forma de crítica severa quan el destinatari és algú com Erdogan, què vol que li digui. És aquest senyor colpista que té centenars dels meus companys periodistes empresonats, diu ell que per apologia del terrorisme, la qual cosa, traduït al català, significa discrepar del seu règim. I aquest individu vol ingressar a la UE? I aquest personatge és mereixedor del respecte dels qui estan obligats a exercir un treball crític, no turiferari? A un, la veritat, li vénen de vegades ganes d’agafar-se a l’ordinador i llançar uns quants insults contra aquests personatges. I penso, perquè no se m’acusi d’anar-me’n per les branques, en Nicolás Maduro, per exemple. O en l’impresentable-entre-els-impresentables Kim. O, si em força vostè, en Trump, a qui estic a punt d’equiparar amb una catàstrofe ambulant amb corbata i botó nuclear roig. O, esclar, penso en algú com Erdogan, que tant fa patir, i ho he comprovat no fa gaire in situ, els qui pretenen informar amb veracitat, sense mordasses ni aplaudiments.

El que és per mi, doni’s el senyor Erdogan per insultat. I confio que el Consell de Ministres del meu país, que és un país demòcrata i de vegades fins i tot temperat, negui l’extradició del senyor Yalçin a Tiranolàndia. Faltaria més.