Universitat sense prestigi

No hi ha d’haver motius de preocupació pel fet que no hi hagi cap Universitat espanyola entre les 238 primeres del món, només tres entre les primeres tres-centes, vuit més abans de la posició 500 i unes altres quinze –26 en total– abans del lloc 800! Les dades són del rànquing que elabora anualment la Universitat de Jiao Tong de Xangai i que serveix per mesurar l’excel·lència universitària amb criteris d’investigació, especialització, qualitat del professorat, etc.

Tampoc no ha de ser motiu de preocupació que els llocs que ocupen les Universitats espanyoles que són al capdavant del rànquing –la primera, la catalana Pompeu Fabra al lloc 239!– siguin, en general, pitjors que l’any anterior. Ni tampoc que pràcticament el 66 per cent de les Universitats espanyoles ni apareguin entre aquestes primeres 800 Universitats. Les privades, per cert, fins i tot pitjor que les públiques.

No ha de ser preocupant perquè cap dels rectors de les més de setanta Universitats espanyoles no ha sortit al pas de les dades ni ha fet la més mínima autocrítica. I quan parlin, si ho fan, ja veuran vostès com es queixaran de la falta de mitjans econòmics, del caràcter generalista de les Universitats espanyoles, de la impossibilitat de comparar-se amb d’altres –encara que tinguin un pressupost inferior– de la manca d’autonomia corporativa, etc.

Però cap no dirà ni es fixarà en quina és la raó que tinguem escoles de negocis líders mundials i com han estat capaços d’arribar al cim treballant molt i bé. Els rectors no els diran als ciutadans –que sufraguen el 85 per cent del cost dels estudis universitaris– per què hi continua havent una total endogàmia a la Universitat de manera que o formes part de l’equip o no tens cap futur, perquè hi ha graus –centenars– que no tenen més de deu o quinze alumnes en total o perquè hi ha facultats repetides i tripitides.

No sentiran cap rector dir que ens sobren Universitats, bastantes, que les que hi ha estan mal gestionades –amb excepcions, esclar– i que el nivell d’exigència és cada any més baix o que el temps mitjà per aprovar una carrera se situa prop del doble del que marca. Fa dècades que la Universitat viu d’esquena a la societat. Ha perdut el prestigi.