Els fills de Juana Rivas

Sabem que en les separacions enverinades i violentes les parelles es bufetegen a la cara dels fills. De la brutal cosificació que pateixen aquests quan, en aquestes circumstàncies, passen a ser mers ostatges, objectes la possessió i propietat dels quals es disputen els progenitors, poc s’ha parlat en relació amb el cas de la sostracció dels fills de Juana Rivas perpetrada per ella mateixa segurament en companyia d’altres, malgrat que tothom ha afegit a la seua opinió l’afegitó que “l’important són els nens”. Si el més important són els nens, la hipocresia social en aquest cas ha arribat als extrems més tòxics i delirants, particularment de la mà dels qui han encoratjat, induït, promogut i aclamat el segrest d’unes criatures que, com totes, el que necessiten en el seu entorn per al seu sa desenvolupament és assossec, harmonia i, sens dubte, la subjecció dels seus grans a les normes bàsiques de convivència, al dret, a la justícia i a la llei. Protegir els fills de perills imaginaris o reals no consisteix a segrestar-los, a burlar-se de quatre jutges i de les seues corresponents sentències impecablement fonamentades, a trencar-los l’ànima a cops d’alienació parental fins deixar-se-la escindida, a arrencar-los del seu entorn i del seu país de residència, a amagar-los de la llum del dia, a inscriure malament els seus noms amb caràcters indelebles a internet o, a l’últim, davant del temor d’acabar a la presó per aquests delictes malgrat l’extrema indulgència que amb el seu comportament ha mostrat l’Administració de Justícia, a entregar-los a la Comandància de la Guàrdia Civil en comptes d’un dels punts de trobada familiar ben preparats per fer més suportable aquest dolorós tràngol a les criatures. Però encara es diu que l’error de Rivas ha estat simplement el d’haver estat mal assessorada, com donant a entendre que, amb una assessoria més assenyada, l’error d’apropiar-se els seus fills per força i el de retenir-los malgrat les repetides sentències judicials no és un error. “Cal posar-se en el lloc de la mare”, va deixar anar el mateix Rajoy com si tot pogués despatxar-se amb clixés i frases fetes. I els nens? No eren el més important? Un no s’havia de posar principalment en el seu lloc? I el seu dret a ser nens, que les bufetades que es clavin els pares no els colpegin?