El cansament, esclar

La meua consciència professional començava a remoure’s, la notava inquieta, aquest sobresalt hormonal de totes les consciències, i intuïa que era pel fet que portava més d’una setmana sense escriure sobre aquesta meravellosa terra catalana que, per compensar, tan poblada està de secessionistes i els seus palmers, que tant els voten. Però vet aquí que ha arribat el Centre d’Investigacions Sociològiques –què seria dels articulistes sense el CIS!– i ha vingut a neutralitzar els meus espasmes, perquè segons l’última enquesta als espanyols l’assumpte del secessionisme cada dia els importa menys. Pot ser que arribi un moment en què algú anomeni un tal Puigdemont, i el despistat de la tertúlia pregunti si és un jugador del Barça o de l’Espanyol.

Cal reconèixer que l’habilitat per mantenir-se al canelobre, que deia la famosa intel·lectual, ha estat meritòria, i ho continua sent, però quan la sessió és massa llarga, un altre conill més del barret de copa aprofundeix l’avorriment, i fins ara ningú n’ha tret un tramvia. El cineasta Hitchcock, en una d’aquelles frases en què el sentit comú sepulta qualsevol pedanteria vestida de llarg, va dir que la durada d’una pel·lícula s’havia d’adaptar mentre una persona pot suportar sense haver d’anar al lavabo. Wagner ho va ignorar, i per això les seues òperes van haver de dividir-se en tres i quatre parts.

És just reconèixer que l’espectacle va ser divertit, amb plasma i tot, i un dia me’n vaig a Brussel·les, a l’altre em poso un llaç, i el tercer, les dos coses alhora, però arriba un instant que, per molt bé que ho estiguin fent, et vénen les ganes d’anar a pixar i, al tornar, ja no és el mateix, perquè mentre et rentaves les mans t’ha donat temps de reflexionar en les teues coses, i en l’enorme quantitat d’assumptes que tens sense resoldre, i que el món va molt més enllà dels confins del melic secessionista, encara que el melic sigui molt gros. Fins aquí tot ha estat gros, però s’aprima l’interès. Són els símptomes naturals del cansament.