Cursileria francesa

Estava equivocat. Creia que Espanya era la reserva semàntica de polítics cursis, impulsors de les més excelses ximpleries contemporànies, però a França, quan es posen formidables, assoleixen cotes de difícil superació.

L’última gesta ha estat suprimir el vocable raça del capítol de la Constitució, aquell que parla de la igualtat entre tots els éssers humans, amb independència del seu sexe, religió, raça o ideologia.

Han tret el terme raça i estan molt contents d’haver participat en una gesta que els sembla que suposa el final del racisme. En lloc de raça han posat el terme origen, que els deu semblar més sociable.

Fa anys es va enquistar l’intent de reforma semàntica, perquè algú, que tenia sentit comú –circumstància que entre polítics no és gaire freqüent–, va adduir que si se suprimia la paraula raça quedava orfe o coix el delicte de racisme, perquè no es pot acusar algú d’una cosa que no existeix.

Tanmateix, en aquesta ocasió, els cursis han guanyat la batalla i, per fi, pel que fa a França, no existeixen les races, ni la blanca, ni la negra, ni la groga, ni la rogenca, ni la malaia. Ja no hi ha races. I el que es fiqui amb alguna diferència que ja no existeix se’l podrà acusar d’originisme o una cosa similar.

Les Lutiers, que no només posaven en solfa les cursileries, sinó que aconseguien intuir-les, ja a finals del segle passat parlaven d’“Un il·lustre músic de color...” i –després d’una hàbil i estudiada pausa– afegien: “...de color negre”. Perquè, esclar, corrien el perill que algun innocent confongués la correcció política de l’expressió amb un arc de Sant Martí o un músic sotmès a un tractament d’oli o aquarel·la.

I mentre a França han suprimit les races de cop, la Unió Europea discorre la manera d’establir centres de refugiats a les costes africanes per acollir els... bé, els negres, que hi continua havent fora de França.