I què farà Ciutadans?

Casado ja és el nou president del PP, però només ha aconseguit la victòria al Congrés del Partit Popular. És molt, però és tan sols l’inici. Ja importa poc si és l’hereu d’Aznar, que no s’ho creu ni el mateix Aznar, ni l’enterrador de Rajoy, que tampoc, perquè Rajoy se n’ha anat sol. Als partits, quan mor un líder totpoderós –tots ho són, encara que sigui un vici profund de la democràcia partidista– la seua autoritat es dissol com un terròs de sucre. I cap torna.

Tampoc no importa si hi ha regressió o retorn cap als principis. Hi ha un canvi real. Cada dia els partits són menys monolítics i més adaptables a la realitat. Que els ho demanin a Sánchez, a les seues promeses abans de ser president i als fets quan ja ho és. Amb una excepció, els nacionalistes o els règims comunistes, encara que fins i tot Cuba hagi eliminat el terme comunisme dels seus nous postulats. Els nacionalistes i els comunistes són monolítics i excloents. La democràcia és una altra cosa. Ara comença l’hora de la veritat per a Casado, però no només per a ell. Diu Maquiavel a El príncep que “al principat nou naix la dificultat”, una dificultat natural, “aquesta és que els homes canvien contents de senyor creient millorar”, encara que, diu Maquiavel, gairebé sempre passa el contrari.

No crec que sigui el cas del Partit Popular, perquè la situació era insostenible i calia saba nova per motivar els votants. Sáenz de Santamaría possiblement tenia una millor preparació, però ara del que es tracta és de recompondre la moral de les tropes populars. Casado ha de pensar bé què farà. La reconstrucció del PP el pot portar a la gairebé desaparició o, de nou, al poder. Ho veurem.

L’assumpte és què farà ara Ciutadans. Reaccionar dient que el nou Partit Popular és el de la corrupció és més un símptoma de nerviosisme que una resposta intel·ligent. Rivera i Casado s’assemblen molt, encara que no pensin igual. I si no canvien molt les coses, hauran de posar-se d’acord per poder governar en un futur proper. Cap dels dos, per separat, no pot guanyar contra l’esquerra i l’esquerra ho sap. Hauran de reordenar el seu espai, hauran de marcar les seues diferències i fer visibles les seues fronteres. Però Espanya necessita un centredreta fort, coherent i capaç d’oferir una alternativa moderna i integradora.