Emergència i normalitat

Al cap de poques hores que el ministre d’Interior declarés que, al sud d’Espanya, tota la situació de la invasió d’emigrants estava sota control, i tot era normal, el mateix ministeri firmava una resolució “per la qual es declara d’«EMERGÈNCIA» la tramitació de diversos expedients de contractació per atendre les necessitats d’allotjament, manutenció, neteges i d’altres produïda davant de l’arribada inesperada i massiva d’embarcacions amb immigrants...”.

La qualificació d’“inesperada” deu ser a causa de mètodes lents de verificació empírica, perquè fa diversos dies que apareixen tres-cents pelegrins del continent africà, cada vint-i-quatre hores, excepte quan són sis-cents, i assalten les tanques de Ceuta, torçant-los el braç als guàrdies civils, gent brava, però que saben que si els trenquen una ungla als delinqüents que els llancen calç viva poden ser sotmesos a una investigació per part de les ONG, que necessitaran que assassinin impunement un guàrdia civil perquè mostrin algun tipus de preocupació.

Poques hores després que la portaveu del Govern ens tranquil·litzés informant que les coses amb Catalunya es van encarrilant també cap a la normalitat, un pròfug de la Justícia d’Espanya, El Pròfug per antonomàsia feia xantatge en públic al president del Govern d’Espanya, i l’amenaçava, perquè si al setembre no tornava amb els papers de l’autodeterminació de Catalunya fets i firmats, l’enderrocaria amb la mateixa facilitat amb què el va ajudar a asseure’s a presidir el Consell de Ministres.

Tot això, naturalment, dins de la normalitat, que ve a ser una espècie d’emergència, però tan continuada i repetida, que ja comença a no tenir res d’extraordinària.

Amb l’objecte d’aquesta normalitat, el conflicte dels taxis, que amenaça la nostra principal indústria, el turisme, no es va abordar fins que no va passar el cap de setmana, perquè, clar, posar-se a treballar un dissabte en un ministeri seria una cosa així com reconèixer que tenim una emergència. Però no. És la normalitat.