Allau humana

Una allau humana, procedent de més enllà del mar, s’estavella a les nostres costes del Sud com cada estiu. Es tracta de nàufrags, però de nàufrags que van naufragar molt abans de llançar-se a aquest mar tan vacacional per a uns, tan tenebrós per a d’altres.

I, com cada estiu, no es fa res per esmenar el destí d’aquestes criatures que podríem ser nosaltres, atès que ja ho vam ser en altres moments de la història, quan milers de famílies morisques, espanyoles, van ser expulsades de la seua pàtria pel mar de València, o quan al terme de la nostra última guerra els vençuts, fugint de la presó o de la mort, van buscar als ports de Llevant les naus salvífiques que ni van arribar.

No s’hi fa res. Res de bo i ni pràctic, s’entén. Les autoritats d’Europa, del Ponent Feliç, s’abonen a la cantarella impossible que per evitar aquesta allau humana, de nàufrags, de fugitius de la fam i de la guerra, cal actuar a les nacions d’origen, com si aquestes nacions fossin veritablement tals, o com si els recursos que es destinessin al desenvolupament i al benestar dels seus pobles no anessin a parar, com passa sovint, als comptes suïssos dels seus depredadors locals.

Però fins i tot aquesta cantarella buida, per sortir del pas, l’entonen els polítics benintencionats o aquells que van tenir alguna vegada consciència i en conserven una mica, ja que els altres, els indesitjables, han cregut trobar en la xenofòbia consubstancial al feixisme el talismà per treure’s de sobre els nàufrags, i en el mateix feixisme, l’arma executora.

És veritat que aquí no hi cabem tots, o que, si hi cabéssim, naufragaríem tots, ja que tota nau, tota terra, té el seu aforament i capacitat, no només física; però també ho és que s’ha de fer alguna cosa fer davant d’aquesta allau, davant d’aquest corriment d’un món a l’altre, i que és necessari fer-ho amb tanta determinació i intel·ligència com bondat, ja que no estem davant d’una allau de neu o de fang, sinó d’éssers humans.

Ni el postureig d’un feble bonisme, ni molt menys el feixisme rampant, aportaran solucions ni idees. Sí, en canvi, experiències regulatòries com la del Canadà, o com les que es viuen en tantes localitats rurals europees que estaven al límit de l’extinció per despoblament, ressuscitades ara per la immigració.