Carta des de l'Àfrica

Escric des de Sud-àfrica, on acudeixo a refrescar la meua memòria sobre un gran home, aquí, i no només aquí, sens dubte, venerat, Nelson Mandela.

Va morir ancià, però massa aviat: els seus hereus, especialment Jacob Zuma, president fins al mes de febrer passat, no van mostrar ni l’honradesa, ni l’altura de mires, ni la intel·ligència de l’etern reclús polític que va arribar a presidir la nació potser més poderosa del continent africà.

Pregunto als meus interlocutors –ho he fet abans en altres països africans, especialment al Marroc, Mauritània o Etiòpia– per la seua sensibilitat sobre la immigració, sens dubte el gran problema que tenalla la vella Europa.

Són conscients de l’èxode, que aquí no es dóna, dels elements més valuosos i emprenedors de molts països africans cap a aquesta tremenda incertesa que oscil·la entre una mort probable i una vida millor que dubtosament aconseguiran.

Les persones, una d’elles un significat membre del partit dominant l’ANC, a les quals interrogo, no mostren sinó un parcial interès pel que avui és el tema més candent a les taules més importants de la Unió Europea i, sens dubte, d’Espanya: “Nosaltres tenim les nostres pròpies inquietuds sobre la immigració”, em diuen alguns.

I és que el problema de Sud-àfrica, potser el país més ric del continent, juntament amb Nigèria, encara que devastat per enormes desigualtats socials i econòmiques i amb una evident taxa de pobresa en més de la meitat de la població, és l’invers: ells tenen un molt escàs nombre de persones que volen sortir a la recerca d’una vida millor, d’una vida en mons diferents; el problema de Sud-àfrica és, més aviat, que cada any hi arriben desenes de milers d’immigrants de nacions veïnes.

I això, malgrat el ja comentat desequilibri. I de la inequitat, palpable per l’existència d’òbviament pròsperes i boniques ciutats “blanques” vora –i quan dic “vora” vull dir “vora”, al costat de– les tantes vegades míseres poblacions “negres”.

No, ja no hi ha oficialment racisme a la zona de Sud-àfrica, ni en alguns països propers, com Moçambic, encara que, com acabo de sentir en una ràdio de Cape Town, un vint per cent de la població blanca vulgui ara emigrar, després d’haver-se beneficiat durant anys de l’apartheid.