Ja no hi ha portes giratòries

Durant molt de temps –i n’hi ha constància al Diari de Sessions del Congrés– es va criticar de manera àcida i permanent el que es va denominar, en metàfora afortunada, “portes giratòries”. Un alt càrrec, ministre o director general o sotssecretari, al cessar en la seua funció, marxava al sector del qual procedia o a l’empresa privada.

Tots ells quedaven sota sospita de si el nou treball o lloc hauria estat una conseqüència de possibles favors anteriors als nous patrons.

D’aquesta forma, sembla que només es podrien dedicar a la política els funcionaris, però en quedaven fora els que van gosar guanyar-se el pa en una empresa privada. No obstant, aquest prejudici, aquesta condemna moral sense cap justificació, generalitzada i universal, ha quedat resolta amb la contractació de l’esposa del president de l’actual Govern per una empresa privada.

Amb aquesta brava resolució, no hi ha dubte que el problema de les portes giratòries és una qüestió dels governs anteriors, però no d’aquest, perquè sense cap complex les portes ja no són giratòries, ni de frontissa: senzillament ja no hi ha portes.

No volíem transparència? Doncs això és la transparència màxima.

D’aquesta manera, l’esposa del president, a la nit, podrà assistir a un sopar oficial, ofert pel Rei d’Espanya, al Palacio de Oriente, en honor del president d’un estat de l’Àfrica i, l’endemà, parlar amb l’esmentat president sobre els assumptes de l’empresa privada que l’ha contractat.

Naturalment, l’esposa del president del Govern d’Espanya no cometrà la grolleria d’aprofitar el Palacio de Oriente per establir cites, a ningú no se li ocorre, però tindrà ocasió de trucar l’endemà a través de la seua secretària, no la de Moncloa, sinó la de l’empresa privada que l’ha contractat.

Va dir Sánchez que Espanya entrava en una nova era. I va tenint raó.