Emigrants i immigrants

Durant segles –especialment al XIX i al XX–, Espanya va ser un país d’emigrants. Abans ho havia estat de conquistadors. Una comunitat tan petita com la Galícia d’avui té milions de residents fora de les seues fronteres, fins al punt que Buenos Aires es va convertir en la ciutat del món amb més gallecs. Una altra comunitat que ara és terra d’acollida d’immigrants com les Canàries van exercir un paper clau en el desenvolupament de Veneçuela, especialment pròspera als anys 60 i 70 del segle passat. Milions d’andalusos i extremenys són ara catalans...

Espanya no pot entendre’s sense l’emigració i, encara que només fos per això, no pot desentendre’s de la immigració. Però com alerta la cancellera alemanya Angela Merkel, de visita a Espanya, ha arribat un punt en què dir que un immigrant és un ésser humà és criticat en alguns sectors. Però siguem pràctics.

Si els records i les emocions ja no serveixen, parlem llavors de diners. D’interessos. Ni tan sols en aquest cas la xenofòbia no és rendible. El gir xenòfob que va fer una part de l’opinió pública europea –també espanyola–, secundat per alguns governs –almenys en aquest cas no per l’espanyol–, no dóna dividends i suposa una malaptesa econòmica. No només social, a més de ser, per descomptat, una cosa inhumana.

Alemanya i França són les dos grans potències de la Unió Europea i les dos tenen milions d’immigrants, i volen tenir-ne més. Formen un eix antiracista al qual ara se sumen Espanya i Portugal. Tenen governs amb interessos, amb grans interessos, però no per això són xenòfobs. Són intel·ligents.

La dreta tradicional espanyola que, des del PP, tant admira Angela Merkel pot prendre nota de la digna actitud de la cancellera democristiana alemanya. La dreta emergent espanyola que, des de Ciutadans, tant es vol assemblar a Emmanuel Macron també pot fer el mateix. Res d’això no és incompatible amb els diners i amb els interessos. A Europa –i a Espanya– ja no fa falta tenir emocions i sentiments per no ser xenòfobs. Ja n’hi ha prou amb tenir purs interessos i ser intel·ligents. També, per descomptat, per ajudar el Marroc a controlar les seues fronteres. Per si de cas.