La foguera de les vanitats

La crisi de l’Aquarius 2 va destapar un desplegament de vanitats entre Macron i Sánchez a les xarxes socials. Ambdós es van apuntar l’èxit d’aconseguir un acord pioner amb sis països per donar acollida als escapats de Líbia, majoritàriament adolescents del Txad i el Sudan. Sánchez va ser el primer a atribuir-se el mèrit però quan els presidents de França i Malta el van ignorar als seus comunicats va haver de sortir la vicepresidenta Calvo a abaixar els fums. El gran “assoliment” ha consistit en un acord entre estats, al marge de la UE, entre els de sempre, els únics amb consciència solidària, mentre que l’Europa del Nord i la de l’Est reben fons i miren cap a una altra banda. Ningú no vol ser acusat de xenòfob però quan arriba l’hora del repartiment la resposta és “prefereixo que no”.

I el mateix, exactament el mateix, està passant entre les Comunitats Autònomes al nostre país: Andalusia ha estat tot l’estiu sol·licitant ajuda perquè l’increment de pasteres ha col·lapsat els seus poliesportius, centres d’acollida i escoles. Ningú no respon. Potser Sánchez s’hauria d’ocupar d’arreglar la solidaritat nacional en primer terme, encara que només sigui per ajudar la seua companya de partit Susana Díaz, que té eleccions a tocar... o és per això? Per què el gest de Quim Torra oferint Barcelona no pot ni considerar-se? En aquesta estranya negociació entre Estats ell va voler demostrar que la república fallida té pes a la UE i actua com a tal. Si la foguera de les vanitats no hagués desvirtuat el gest de Macron i Sánchez, l’acollida múltiple hauria resultat el gest bonic de l’estiu encara que no deixarà de ser això: només un gest.

Perquè hi haurà un Aquarius tres, i quatre, i cinc, i Itàlia continuarà amb els ports tancats i Brussel·les, de vacances, mentre el Tribunal de Drets Humans estudia la condemna a Espanya per les devolucions en calent d’immigrants a la tanca de Melilla. El problema migratori és tan greu com perquè la Unió Europea es plantegi el model futur de convivència. Perquè, o s’aconsegueix un acord entre tots per destinar fons, o això serà el campi qui pugui. L’ajuda al desenvolupament és un concepte oblidat per la crisi i les retallades, de les quals tot just hem començat a pagar el preu.