Com havia de ser

La commemoració del terrible atemptat de la Rambla i Cambrils es va celebrar com havia de ser: un homenatge a les víctimes i res més. Totes les autoritats de l’Estat, amb el rei al capdavant, van rendir, en silenci, la seua ofrena als homes, dones i nens que fa un any van perdre la vida, atropellats pel fanatisme jihadista.

Molts d’ells ni tan sols havien pogut trepitjar, en aquests dotze mesos, el terra de l’icònic carrer barceloní. Armats amb flors i algun peluix de drap, van plorar els seus mentre les estelades i els llaços grocs es retiraven a un segon pla. Serveixi com a precedent que el civisme i la solidaritat no s’han de suplantar per la batalla política i les lluites partidistes.

És veritat que una enorme pancarta amb la imatge de Felip VI de cap per avall el declarava persona no grata i que els Mossos d’Esquadra, després d’una temptativa de retirar-la, van rebre una contraordre i es va quedar d’ornament simbòlic. També és cert que a l’homenatge previ dels alts càrrecs de la Generalitat, Quim Torra, que alguna cosa havia de fer per mantenir incòlume la seua imatge de rebel, portava en lloc d’un llaç groc una xapa amb l’efígie de l’exconseller d’Interior, Joaquim Forn, exigint la seua posada en llibertat. De res no va servir que el mateix interessat demanés que no se l’utilitzés. Era la manera de defensar la tasca de la policia autonòmica abans i després dels atemptats i culpar el CNI i la Guàrdia Civil dels errors en la investigació.

Però tornant a l’acte d’ahir, a l’entranyable imatge dels familiars dels assassinats commoguts, espantats, donant-se suport uns als altres, dipositant les seues ofrenes al mosaic de Joan Miró, cal congratular-se que el silenci que van implorar acompanyés el seu dolor. Les reivindicacions polítiques, i convé no enganyar-se, només s’han donat una treva.

Serà difícil que la imatge de concòrdia es torni a reproduir a la ja planificada “tardor calenta” que començarà amb les celebracions de la Diada de l’Onze de Setembre i pretén prolongar-se, sense pausa, fins a l’aniversari de la declaració d’independència que no va ser.

Queda per saber quan la meitat de la ciutadania catalana, que no es considera independentista, podrà dir allò de: “Jo trepitjaré els carrers novament.”