Les dos Espanyes

Fa temps que una vora de l’Ebre no entén l’altra. O que una part d’aquestes vores es nega a comprendre l’altra. O que fins i tot a cada vora hi ha les seues baralles intestines. I llavors surt Quim Torra i diu que es multarà els qui treguin llaços grocs de llocs públics, com platges o ponts. Rèplica immediata des d’aquí: que es multi des de la delegació del Govern espanyol qui col·loqui aquests llaços.

Després ve la nova fiscal general de l’Estat i restableix, m’atreveixo a pensar, la sensatesa: no és delicte, ni falta, col·locar ni treure llaços grocs... sempre que no es pertorbi amb això la vida ciutadana, suposo, que bastant pertorbada està ja la tal vida.

Hi ha una deriva involucionista respecte de les llibertats que enfronta les dos Espanyes i que, esclar, resulta preocupant. Les veus exigint la immediata retirada de les pancartes contra el Rei d’Espanya divendres passat a Barcelona no tenen, crec, raó, per molt que em disgusti el contingut de tals pancartes, que, sens dubte, per a res no resulten incurses en els preceptes penals. Per què, en una manifestació, no es poden expressar les idees dels qui hi participen?

Ara, el debat està entre els que volen tornar a aplicar novament l’article 155 de la Constitució, és a dir, Ciutadans i el Partit Popular –per aquest ordre–, i els que pensen, com crec que fa el Govern central, que cal continuar negociant abans de tornar a les armes nuclears, que, la veritat, van donar un escàs resultat en temps de Mariano Rajoy, si és que no van tenir un efecte búmerang. Negociar és paraula que es carrega de desprestigi a les xarxes i a les seus d’alguns partits, així com en alguns centres mediàtics, la qual cosa ja és bastant indicativa de per on van les coses en aquest intransigent país nostre.

No arribarem a cap solució si els més importants mitjans es tanquen en banda en una i una altra vora; l’anhelada conllevanza entre Catalunya i la resta d’Espanya –ja que l’amor sembla haver-se fet impossible– mai tornarà a les nostres platges mentre les forces constitucionalistes, d’una banda, i les independentistes, de l’altra, no arribin a un “pacte de paraula”.