De tombes i revolucions

El 21 de gener del 1793, gairebé quatre anys després d’haver-se iniciat la Revolució Francesa, era decapitat Lluís XVI, mentre seguia el procés de Maria Antonieta, que també li van treure els maldecaps per sempre, sota l’eficaç remei de la guillotina.

Tanmateix, l’odi popular envers la monarquia era tan intens que el populatxo va decidir assaltar les tombes on reposaven els Reis de França, a l’Església de Saint-Denis. Per evitar que allò es convertís en un saqueig, Alexandre Dumas pare, que havia estat nomenat director del Museu de Monuments Francesos, va acceptar dirigir i vigilar els treballs perquè l’assalt a les tombes fos una exhumació i no un saqueig prologat amb profanacions.

No obstant això, era difícil sufocar l’odi retrospectiu d’alguns francesos, i poc després que fos guillotinada Maria Antonieta, un ciutadà va arribar fins a l’església de Saint-Denis i va bufetejar el cadàver d’Enric IV, que Dumas havia ordenat col·locar dempeus, en un costat de l’església, a causa de la bona conservació i que era estimat pels francesos.

Els mateixos ciutadans, que treballaven per exhumar les tombes de dos-cents anys de la Història de França, i llançar-los a una fossa comuna sobre la qual s’estendria calç viva, es van indignar pel gest del ciutadà i el van obligar a fugir de Saint-Denis.

Basat en aquests fets reals ocorreguts el 1793, quan l’odi i el ressentiment van assolir les més altes cotes, Alexandre Dumas va escriure un conte titulat Les tombes de Saint-Denis. Avui, els temps han canviat. No crec que ningú, a l’exhumar les restes de Francisco Franco, tingui intencions de bufetejar-lo.

Però alguna cosa roman inalterable i que resumeix el mateix Dumas: “Pobres bojos els que no comprenen que els homes poden de vegades canviar el futur... però mai el passat.”