Sense demagògia

“Quanta més riquesa material tenim, més es multiplica el nostre egoisme”, deia aquesta setmana a Madrid l’expresident de l’Uruguai José Mujica. Responia una pregunta sobre la crisi migratòria que pateixen Europa i Espanya. Els últims episodis a la frontera de Ceuta han estat respostos pel Govern amb mesures que ells mateixos haurien condemnat radicalment si les hagués pres l’anterior Govern del PP. I, sobretot, renunciant als seus principis, a la coherència i a la solidaritat.

El mateix Govern que va tenir el gest d’acollir l’Aquarius i es va apuntar el gol davant l’Europa xenòfoba i reaccionària, el que després va rebaixar el seu progressisme al posar traves a un altre vaixell d’iguals característiques, el que va anunciar que trauria les concertines i després va rectificar, ha tornat sense garanties, sense drets i amb traïdoria 116 immigrants que van creuar el reixat de forma violenta. El problema no és només la decisió, sinó el discurs.

Darrere hi ha molt més. L’efecte crida de les primeres decisions de Sánchez; el tancament de fronteres i la duresa dels governants italians, farts de lluitar sols, contra el problema i amb uns dirigents xenòfobs; el fet que Espanya s’hagi convertit, des del juny, en la primera via d’entrada al continent; i, sobretot, la manca d’una política europea comuna davant del problema. Fins ara ho han tractat de solucionar amb diners, pagant als països limítrofs perquè continguessin a les seues fronteres els migrants. Un acord de fa vint-i-sis anys per a altres finalitats i, pel que sembla, 130 milions d’euros, amb el beneplàcit d’Alemanya, han convençut el Marroc, per recollir, sense cap trava, els 116 migrants expulsats per Espanya i llançar el missatge que no tots els que entrin es quedaran. Espanya i Europa estan fracassant en el problema de la immigració.

Tornaran a intentar saltar la tanca o s’arriscaran a morir al Mediterrani. Creuaran milers de quilòmetres amb el risc de ser robats, violats o assassinats, però no desistiran perquè fugen de la misèria i de la desesperació. Europa pot tancar les portes i els ulls, però així mai no acabarà amb el problema.