Màster en igualtat

Carmen Montón ha dimitit. En les trenta-sis hores que van passar des que eldiario.es va publicar presumptes irregularitats sobre el seu màster realitzat a la irregular fàbrica de màsters en la qual s’ha convertit la Universitat Rei Joan Carles, l’exministra va mantenir contundent dos afirmacions: “No tots som iguals” i “no he comès cap irregularitat”. Però mentre sostenia això al davant de l’opinió pública, les informacions publicades circulaven en la direcció contrària: s’acumulaven tantes irregularitats que feien pensar que tot sonava igual al que havíem conegut en casos precedents.

És veritat, no obstant, que no tots són iguals. Ella ha dimitit, Pablo Casado ni s’ho planteja. Ella ho ha fet en trenta-sis hores, Cristina Cifuentes va tardar molt més. Només se li pot retreure, al marge del que és evident, per què, sent la primera coneixedora de la informació que podia anar gotejant, no ho va fer immediatament.

I per què va forçar que després d’un dia d’eixordador silenci al partit i al govern fins a tres ministres –Ábalos, Delgado i Calviño– i el mateix president sortissin a donar-li suport tot just tres hores abans que anunciés la renúncia després d’esclatar l’última bomba que feia referència al possible plagi al Treball Final de Màster. O no va informar convenientment qui la va elegir o qui la va elegir va creure que podia sostenir-la malgrat que en els casos precedents el PSOE havia posat molt alt el llistó de l’exigència ètica i l’assumpció de responsabilitats.

I és veritat, per continuar parafrasejant l’exministra, que no tots som iguals. Perquè la immensa majoria dels estudiants que afronten estudiar un màster ho fan amb esforç i amb exigència, amb presència i amb compliment de les condicions imposades en cada grau. I sense que miraculosament apareguin convalidacions que no es van demanar o aprovats fora de temps, per exemple.

Segurament, Carmen Montón podria haver estat una bona ministra. Segurament no tenia cap necessitat de fer un màster sobre una matèria en la qual quan el va cursar ja era una referència al seu partit i al Congrés dels Diputats. Per aquesta raó la pregunta que avui molts ens fem és quina necessitat tenia de fer el que va fer i com ho va fer.