Trump i Pedro Sánchez

Com un baló d’oxigen. Així és el viatge que aquesta setmana ha emprès Pedro Sánchez, tan atabalat amb els assumptes domèstics, al Canadà i els Estats Units. El veiem al costat de Justin Trudeau i també es reunirà, ja a Nova York, amb Miguel Díaz Canel, l’home que va succeir Raúl Castro al capdavant del timó de Cuba. El que no sap ningú és si, a la recepció multitudinària que Trump ofereixi als presidents i primers ministres que assisteixen a l’Assemblea Anual de les Nacions Unides tindrà uns minuts per aturar-se a fer uns copets a Sánchez a l’esquena i potser xiuxiuejar-li, o no, un “encantat de conèixer-lo, senyor president”. Bé, sempre serà millor això que parlar de tesis doctorals i llibres una mica fake.

S’ha de reconèixer que el viatge a Nova York es produeix en moments en els quals la cotització internacional d’Espanya va una mica a la baixa. El mateix líder de l’oposició, Pablo Casado, comentava dies enrere al president de la Comissió Europea, potser en un gest excessivament “faceciós”, que “Espanya és un desastre”. No sé gaire bé quina és la percepció general sobre aquest país nostre al conjunt de les Nacions Unides, la veritat, si “desastre” o nació d’èxit, però sospito que, per exemple, a Donald Trump els espanyols li importem bastant poc. I, no obstant això, em consta que hi ha un clima d’opinió com a mínim anhelosa en molts països europeus en els quals Espanya sí que compta. El que passarà o no a Catalunya, per exemple, és font de constants especulacions en una nació com França, a la qual li va molt que les coses catalanes surtin d’una manera o altra. I que, per exemple, es desviu per saber en què derivarà l’aventura del seu exprimer ministre, Manuel Valls, convertit en candidat a l’alcaldia de Barcelona al capdavant d’una taula de persones que no se sap encara si inclourà també una taula de partits constitucionalistes.

Francament, em temo que la imaginació política catalana (o sigui, espanyola) no arriba fins a provar d’aglutinar en una sola candidatura un gran front que agrupi Ciutadans, el PSC, el PP, Societat Civil i altres grupuscles en l’òrbita antiindepe, tot i que bé que m’agradaria equivocar-me.