La setmana que comença

Si una imatge val més que mil paraules, el petó que Pedro Sánchez li va estampar a la galta aquest dissabte a Susana Díaz va ser més contundent que cent editorials de premsa. París bé val una missa i Andalusia bé val un petó i alguna masegada suplementària. Clar que els que saben no poden oblidar fàcilment les floretes que un i l’altra s’han dit –a l’esquena, naturalment, i pot ser que en trobades lluny de càmeres i micròfons– i l’odi que a ambdós els ha animat, abans que el veïnat de les urnes els hagi unit. El que passa és que al que és impostat, artificial, se li veu, com a les mentides, el llautó ben aviat. I aquest petó com de Judes sonava més fals que un bitllet de quatre euros.

A un, que inicialment va aplaudir la moció de censura que va acabar amb Mariano Rajoy, gairebé tot el que ara envolta l’inquilí de la Moncloa, des de l’escena de la firma del pla de Pressupostos amb el vicepresident in pectore Iglesias, fins a nomenar una nena de dotze anys ministra amb cartera, li sembla una cosa artificial. Com si estigués fet per un il·lusionista de la imatge, fum, hop i surt el colom del barret de copa, a volar pels aires. Esclar que encara pitjor és sobreactuar i dir, com ha dit Casado, que això de Susana Díaz és com el castrisme, se suposa que dels temps de Sierra Maestra, com si fos comparable amb el Mulhacén i la lideressa, equivalent al barbut Fidel. El que és excessiu rendeix poc, i els andalusos, que saben que la seua Junta funciona malament des dels primers temps i que majoritàriament demanen canvis i canvi, no saben en qui fixar-se a l’hora de votar, així que és previsible que molts continuïn votant el mateix. I ja no diguem a Catalunya: em sembla que si el tàndem Torra-Puigdemont no convoca eleccions a finals d’aquesta mateixa setmana, quan seria ja possible, és perquè no està segur de guanyar-les, o sigui, de no perdre-les.

I Andalusia i Catalunya, amb Madrid –que aquesta és una altra–, els graners de vots més importants d’Espanya, són una bona mostra de la impotència d’això que s’anomena “classe política” per arreglar els problemes dels que la votem i paguem. No, ni amb petons ni declaracions guerreres que espaterren als titulars de premsa arribarem a construir alguna cosa veritablement positiva.