L'estabilitat impossible

En temps de crisi, el més important és l’estabilitat, fins i tot encara que sigui precària. Si fóssim una mica més exigents, parlaríem de pactes, de consens, d’acords. Es tracta de demostrar que els interessos generals, el que abans anomenàvem el bé comú, es posen per sobre dels interessos particulars, dels interessos partidistes. L’estabilitat fa confiança i, en política, només és possible des de la generositat d’uns i d’altres, dels que governen i dels que aspiren a governar.

Després de les eleccions andaluses no sembla que aquesta estabilitat hagi de millorar. Entre altres coses, perquè hem entrat en un període d’agitació en què tots els partits es jugaran no la victòria, ni tan sols el poder, sinó la supervivència. La jugada mestra de la moció de censura de Sánchez li ha donat temps i poder escriure al BOE, però no li garanteix un resultat futur que li permeti continuar governant.

Partit Popular i Ciutadans s’estan jugant el lideratge del centredreta, però si el partit de Casado no atura clarament la seua caiguda, és possible que s’arrisqui a una descomposició progressiva. I si Ciutadans no fa el salt definitivament, serà un apèndix, necessari, però secundari.

Deia Ortega que “l’home del carrer sospita que no es pot governar en el buit sense basar-se en l’adhesió d’una part dels espanyols. De quants? No és important el nombre d’amics amb què un polític compti, fins i tot entenent per amics tots els que honradament coincideixen amb les seues idees. L’important per a un polític és l’adhesió dels enemics, el que solem anomenar respecte”.

També l’oposició hauria de guanyar-se el respecte de qui governa, però ni per a uns ni per a els altres no serà fàcil d’obtenir dels adversaris i de la ciutadania. I qui són els adversaris i qui els enemics de Sánchez? Ni tan sols no és fàcil respondre aquesta pregunta quan parlem d’economia, de llibertats o de respecte a la Constitució, de democràcia.

“Dia per dia, minut per minut, paraula per paraula”, deia Ortega, “han de conquerir el nostre respecte”. Sense conquerir el nostre respecte –que passa per respectar-se a un mateix– la classe política no pot oferir-nos aquesta imprescindible estabilitat.