Incertesa

És veritat que la política –com la vida– mai no és del tot predictible, però no sempre els anomenats politòlegs han estat tan d’acord a reconèixer la seva ignorància. Tant en l’àmbit nacional com en el global, comencem aquest nou any instal·lats en la incertesa, assistint entre expectants i escèptics el que ens pugui oferir el 2019. Espanya, ara com ara, sembla submergida en un cul-de-sac amb el problema català (dels nacionalistes catalans, per ser més exacte) en el qual, per molt que s’entossudeixi el Govern central, el diàleg no existeix i les solucions possibles només passarien per cessions polítiques i econòmiques que, naturalment, la resta de les autonomies no acceptaran. Torna doncs el vell problema que no va saber, perquè no va poder, resoldre la Constitució del 87: el cafè que s’escalfava per a dos o tres (Catalunya, Euskadi i, potser, Galícia) no hi va haver més remei legal que aigualir-lo una mica i repartir-lo amb generositat incòmoda que en lloc de solucionar el problema, el va multiplicar.

I ara què? Ningú no sap com deslligar la troca perquè uns es neguen a negociar i altres a utilitzar la força de la llei però cedint porcions davant de la queixa unes vegades murmurada i d’altres cridada de la resta d’autonomies.

I a la dreta, el mateix. Irromp Vox davant de la sorpresa de la majoria i s’organitza una estranya conga en la qual ningú vol agafar l’altre. Vox és la bicha ara mateix, la bicha necessària per aconseguir el poder, i fins i tot Ciutadans, disposat a pactar amb el que se li posi a l’abast, estableix unes línies roges que el PP intenta ignorar en la seua postura favorita: de perfil. El preu per al partit de Génova per aquestes aliances, segons les mateixes opinions autoritzades, els passarà factura a les urnes. No és una bona companyia perquè els seus votants més radicals tenen Vox mentre Ciutadans camina conjecturant per tot arreu. Què li queda a l’elector de-tota-la-vida que no el convenç cap formació però fins ara triava el mal menor del bipartidisme? I per complicar encara més el panorama, a un costat i a l’altre sorgeixen noves plataformes que molt possiblement fraccionin encara més el vot. Cap a on va Espanya? Què podem esperar? On han quedat el seny, la ideologia, els principis que eren la pedra angular dels partits?