Comença la política

M’han sorprès poc els elogis, alguns amb sordina, a la figura de Joan Carles I, que aquest diumenge abandonava oficialment la vida institucional. Llums i ombres, deien els més crítics, encara que ningú no es demanava pels motius de la nota feta pública en què s’anunciava la dimissió de les seues funcions com a rei emèrit, o com volguéssim anomenar-lo. Un altre signe del final d’una època, en tot cas; un altre motiu per a un revival del passat. A veure si d’una vegada encarem decididament el futur, perquè si encara no ens hem assabentat que ha finalitzat una era que no tornarà, és que no ens hem assabentat de gairebé res.

Pot ser que, ara que hem commemorat també un any de Pedro Sánchez al Govern i que estem a punt de celebrar un lustre des del seu primer ascens a la secretaria general del partit que avui governa, tinguem ocasió de girar full als atavismes: diuen que el Tribunal Suprem potser no autoritzi el trasllat de les restes de Franco al cementiri d’El Pardo.

Vull dir que aquesta setmana comença la política de debò: ens diran quan comencen les audiències del rei amb els líders dels partits de cara a la investidura d’un altre Sánchez, Pedro. Per tant, depenem de les sorpreses: un cop d’efecte, o d’audàcia, o de patriotisme d’algun dels quatre líders de la baralla, com el vam tenir a Catalunya amb Manuel Valls, disposat a tot per tal d’evitar que un indepe tan poc raonable com Ernest Maragall governi Barcelona. El que passa és que Valls ve d’altres galàxies polítiques: aquí, el versàtil i intel·ligent Macron seria titllat d’oportunista o fins i tot de cedir davant dels Armilles Grogues. Crec que cal tancar amb clau (no amb set claus, com després ha derivat) no només el sepulcre del Cid, com demanava Joaquín Costa, sinó molts altres sepulcres, reals o metafòrics, i tornar a l’escola i rebost, al regeneracionisme tan anhelat pel polític aragonès, a qui s’hauria de recordar aquests dies molt més del que es fa.

Deu ser que ells ni coneixen Costa, ni Giner de los Ríos, ni aquests records gloriosos com la Institució Lliure d’Ensenyament, perquè estan embolicats en altres passats estèrils, a conductes d’abans a les quals aferrar-se per no perdre poltrones.

M’han

sorprès poc els elogis, alguns amb sordina, a la figura de Juan Carlos I, que aquest diumenge abandonava oficialment la seua vida institucional. Llums i ombres, deien els més crítics, encara que ningú no es preguntava pels motius de la nota feta pública anunciant ladimissióde les seues funcions com a rei emèrit, o com volguéssim trucar-li. Un altre signe del final d’una època, en tot cas; un altre motiu per a unrevivaldel passat. A veure si d’una vegada encarem decididament el futur, perquè si no ens hem assabentat encara que ha acabat una era que no tornarà, és que no ens hem assabentat de gairebé res. Pot ser que, ara que hem commemorat també un any de Pedro Sánchez en el Govern i que estem a punt de celebrar un lustre des del seu primer ascens a la secretaria general del partit que avui governa, tinguem ocasió de girar full als atavismes: diuen que el Suprem potser no autoritzi el trasllat de les restes de Franco al cementiri d’El Pardo. Vull dir que aquest setmana comença la política de debò: ens diran quan comencen les audiències del rei amb els líders dels partits de cara a la investidura d’un altre Sánchez, Pedro. Per tant, depenem de les sorpreses: un cop d’efecte, o d’audàcia, o de patriotisme d’algun dels quatre líders de la baralla, com el vam tenir a Catalunya amb Manuel Valls, disposat a tot amb tal d’evitar que un ‘indepe’tan poc raonable com Ernest Maragall governi Barcelona. El que passa és que Valls ve d’altres galàxies polítiques: aquí, el versàtil i intel·ligent Màcron seria titllat d’oportunista o fins de cedir davant de les ‘armilles grogues’. Crec que cal tancar amb clau (no amb set claus, com després ha derivat) no només el sepulcre del Cid, com demanava Joaquín Costa, sinó molts altres sepulcres, reals o metafòrics, i tornar a l’escola i rebost, al regeneracionisme tan anhelat pel polític aragonès, a qui s’hauria de recordar aquests dies molt més de la qual cosa es fa. Serà que ells ni coneixen Costa, ni a Giner de los Ríos, ni a aquests records gloriosos com la Institució Lliure d’Ensenyament, perquè caminen lligats en altres passats estèrils, a conductes d’abans a què aferrar-se per no perdre poltrones.