Invertir en Sánchez

Pedro Sánchez, que aquest dimarts després de reunir-se amb la presidenta del Congrés anunciarà la data de la sessió d’investidura, es presenta a ell mateix com a única solució. I, per tant, comunica que és o ell o el caos, així que no cal que ningú n’esperi concessions a canvi del suport a la seua governació “de progrés” i en solitari. Investir-lo és invertir en Sánchez. Es tracta d’una inversió, no sé si temerària, que només té una alternativa: la repetició d’eleccions cap al mes de novembre. Ara com ara, Ciutadans prefereix no invertir: “no és no” a perpetuar el PSOE a la Moncloa. El PP, que està en altres condicions, veurem per on acaba sortint, tenint en compte que entre el president en funcions i Casado existeix una relació que té poc a veure amb la tírria mútua que Sánchez i Rivera es tenen.

De Podem ja sabem que l’únic que busca són ministeris, única salvació personal per a Iglesias. I Pedro Sánchez, que ja dic, es presenta com “jo, o el diluvi”, sabent que, si plou, diuen les enquestes, ell no moriria ofegat en unes noves eleccions, en les quals el vot al PSOE –i al PP– sortiria reforçat, en detriment dels altres tres, és a dir, Ciutadans, Podem i Vox. Tornada al bipartidisme. És d’això del que es tracta, encara que per a això calgui tenir paralitzat el país mig any més? En termes de patriotisme sorprèn que, per facilitar-li la investidura, o almenys per desprestigiar el “no és no”, que ell tan bé coneix i tant ha practicat, Sánchez no ofereixi contrapartides: el sacrifici del gran Gabilondo a la Comunitat de Madrid i de la perdedora María Chivite a Navarra, per exemple. Arribaria a plantejar-los-ho als altres dirigents quan torni a reunir-s’hi en una nova ronda de contactes? No ho crec. Perquè la generositat, com l’autocrítica o fins i tot el sentit comú, és el menys comú en el secarral polític d’aquesta, tanmateix, gran nació anomenada Espanya. Veurem si aquest dimarts la investidura –la primera?, la definitiva, si succeeix algun miracle?– es fixa per al 16 o el 23, o vés a saber quan aquest juliol que ha arribat i ens sufoca, no només per la temperatura i pels incendis que ningú va apagar al febrer. Ens sufoca, de vegades, de xafogor. Simplement, perquè el que ens està passant és vergonyós. Invertim? Investim? Insistim en la mateixa cançó de sempre?