Set dies trepidants

Quan s’arriba a la recta final, s’encerta, i llavors guanyes la carrera o comences a cometre equivocacions, endut pel nerviosisme, i la perds. Ara, corrent ja cap a aquesta meta que és la imminent investidura, o no, de Pedro Sánchez com a vell-nou president del Govern central, sembla que tots caminen entrepussant, algun d’ells potser amb la secreta intenció de fer caure també el que lidera el pilot. Tot això, per a desesperació dels espectadors, que han pagat i apostat per la competició i no entenen el cúmul d’errors que amenaça d’haver de tornar a repetir la carrera, i llavors, què. Crec que Sánchez, que porta el mallot groc que dóna ales, i els seus assessors saben que l’últim que poden fer en aquesta recta final és perdre els nervis; però el president en funcions ja s’ha llançat ni més ni menys que a fer una proposta de reforma constitucional, molt necessària per cert, però molt inoportunament plantejada en aquests moments. Perquè si no té majoria simple ni tan sols per ser investit, com havia d’aconseguir una majoria suficient per reformar la Constitució?

Així arribem a la recta final abans de les crucials dates entre el 23 i el 25 de juliol. Res no indica que sigui possible la investidura de Sánchez en aquesta primera convocatòria, i ja tots pensen en el que pugui passar al setembre, encara que el president en funcions hagi advertit, sense que gairebé ningú se’l cregui, que serà ara, al juliol, o anirem a una nova convocatòria electoral allà cap al novembre. Temo molt que els dies que ens separen del començament de la sessió d’investidura, és a dir, aquesta setmana que comença, siguin pròdigs en ocurrències, tombarelles i piruetes, declaracions contraposades i de vegades fins i tot contràries per part d’un mateix personatge. No sé si són conscients els corredors que estan repetint l’escenari del 2016, aquell any nefast que ens va posar en una crisi política de la qual no només no hem sortit, sinó que ens hi enfanguem cada dia més. L’assossec és la virtut dels privilegiats, dels forts. Ho recomanava Felip II als seus aclaparats visitants, apocats davant de la grandesa de l’emperador: “Sosegaos”, els deia, augmentant, és clar, la seua confusió. Calmeu-vos, senyors, que a aquest pas no arribem a la meta ni bojos. Que és, per cert, com ens tenen.