La botiga d’armes

Es pot

odiar alguna cosa i no cosir a trets l’objecte detestat, però si un és un imbècil, o un miserable, que a més fotja amb gust al clavegueró de la ignorància i té un cap, un guia demenciat, que l’aclama, llavors les possibilitats que un es compri l’arma de foc més mortífera del mercat i vomiti per la seua canella tot l’horror que porta dins, es multipliquen. Un coneix un munt de persones que, pels seus discursos i les seues expressions, es diria que es passen la vida odiant, i d’altres es dediquen a indicar-los què han d’odiar. Això ho veu un, qualsevol, a cada instant, al carrer, a la feina, en els debats i tertúlies de la televisió, al Congrés, a les xarxes, però el que no veu, per fortuna, són expenedories d’armes de lliure i fàcil adquisició, ni el president del Govern defensant i estimulant el seu ús pels particulars.

L’odi per si sol, doncs, és ni més ni menys que una malaltia de l’ànima, i encara que aquest virus que alguns pretenen inocular en la nostra vida política i de relació pot, com tot virus, estendre’s perillosament, sense armes i sense Trump no assoleix els nivells de la letal bogeria en què viu instal·lada la societat nord-americana. Abascal i Iglesias van defensar públicament en el seu dia, i el primer d’ells em sembla que encara, la lliure possessió d’armes de foc per la ciutadania, coincidint ambdós a al·ludir a la necessitat peremptòria que aquesta té de defensar-se pel broc gros. Segons Abascal, dels violadors de cases, i segons Iglesias... bé, segons Iglesias, vostè vagi a saber de què, ja que de l’enrevessat discurs amb què va defensar tal cosa, ple de trampes conceptuals i dialèctiques, podria haver de defensar-se un a trets de qualsevol cosa.

La realitat, però –això és, el seny que conserven els espanyols malgrat els esforços que en ocasions fan per dissimular-ho–, sembla haver fet fora d’aquesta pretensió aquests petits líders tan propensos a la desmesura. Però Dayton i El Paso no són tan lluny, i aquí les crides a l’odi, al racisme, a la intolerància política, sexual, cultural o religiosa poden anar cobrant adeptes a les basses de la ignorància que supuren, i no en escàs nombre ni profunditat, a la nació. Per combatre i eradicar aquest virus no es necessiten pistoles, sinó cultura. I que no hi hagi a la cantonada, en comptes de la fleca, una botiga d’armes.