No, bonic, no

Els incendis, l’alerta alimentària, l’Open Arms i no cal ni dir els signes que indiquen mals temps per a l’economia són assumptes, tots, que es mereixen l’atenció dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública, que, atònita, contempla com les flames destrossen quilòmetres i quilòmetres de paratge natural i quan van al supermercat miren amb recel les carns i els embotits. L’opinió pública s’estremeix davant de tant sofriment humà a escassos metres de la gent que es banya a la platja aliena al seu dolor i no dóna crèdit a la polèmica entre l’esmentada ONG i la vicepresidenta.

Els signes negatius per a l’economia, de moment, semblen no preocupar gaire, encara que, vista l’experiència, hauria de començar a preocupar per allò que més val prevenir que curar.

La cadena de fets que mereix atenció no és cap ximpleria, però crec que el més fonamental és l’absència de govern en plenitud de funcions. És el més semblant al dia de la marmota.

Podem ha elaborat un document de més de cent pàgines proposant mesures i quatre hipòtesis de govern de coalició. La resposta a aquest moviment l’hi donat a Iglesias la vicepresidenta del Govern, a la qual cal reconèixer que aquest mes d’agost s’ha guanyat el sou.

La resposta a la proposta de Pablo Iglesias ha estat de rebuig. Només li ha faltat dir a Carmen Calvo, “no, bonic, no”. Se m’escapa l’estratègia de Sánchez. Si diuen els socialistes no voler eleccions, estan tardant a establir converses oficials amb aquells que els poden donar suport. Què vol de veritat el president en funcions?

Tot apunta que les relacions amb Podem –almenys les que coneixem– són tan fredes i distants com al juny i res s’ha fet per llançar aigua al vi. Ni Sánchez ni Iglesias, que sap per endavant que la proposta de coalició va decaure en la investidura. Pensar en un suport in extremis de Ciutadans o el PP és com de broma.

Res del que ocorre en un país no és irrellevant, però convé no despistar-se, perquè si de veritat hi ha un problema que requereix accions clares i comprensibles és no només el de la governabilitat, sinó el de l’estabilitat política.