La república de Neymar

No hi ha una enquesta sobre aquest tema en particular, però és molt probable que hi hagi més gent interessada en el culebró del fitxatge de Neymar que en les explicacions de Carmen Calvo sobre l’Open Arms o que en les no-explicacions del govern andalús sobre el seu negligent maneig de la crisi alimentària de la carn entatxonada amb epicentre a la seua comunitat. A la premsa i als noticiaris, aquests dissímils assumptes ocupen un espai similar, però la premsa la fan encara els periodistes, i les seues inclinacions difereixen de les dels grupets de les barres de bar o dels fòrums digitals adjacents, de manera que la possible prevalença del fitxatge del cèlebre mercenari de la pilota sobre altres assumptes de més fonament dibuixa, d’una part, l’embafament i la desconfiança de bona part de la ciutadania cap a la seua classe política i, de l’altra, la indiferència i la pobra instrucció d’una altra bona part que provoca o facilita que aquesta classe política sigui, en línies generals, com és, del gènere ínfim. Però deixant de banda aquesta espantosa circumstància, cal no menysprear el que d’específicament interessant, que no d’alliçonador, té aquest succés dement de la recompra del futbolista brasiler pel Barça, bé que amb les infiltracions blanques, merengues, que tan retorçat i fascinant, pel que sembla, ho fan. I deixant de banda també l’escàndol que suposa l’obscenitat de pagar 150 o 200 milions d’euros pels serveis d’un vulgar acròbata del futbol, el que més crida l’atenció és la classe d’aquest individu tan cobejat com per posar un club històric i la seua massa social als seus peus. De les llums de Neymar, no se’n pot parlar, ja que d’ell només importen les que brillen sobre la gespa quan no està lesionat o de ressaca de festa, però sí del seu comportament amb el club del qual es va acomiadar a la francesa i al qual fins i tot va portar als tribunals per treure-li més pasta en la seua fugida als predis parisencs del multimilionari qatarià, el mateix club que ara s’arrossega darrere d’ell, busca la manera d’endeutar-se fins a les celles per refitxar-lo i posa en l’oferta, pignorant-los, esportistes de la qualitat professional i personal de Rakitic. Tal és, segons sembla, el que es busca i es premia en aquesta embogida república de Neymar que no és sinó reflex, diorama, d’aquest món: la deslleialtat, la cobdícia, l’estupidesa.